Ara mateix estem a Mendoza ja... després de passar uns dies meravellosos a El Bolsón, moooolt ben acompanyats! Anem a recordar però, des de l'estada a Buenos Aires, que malgrat haver plogut molt d'ençà, val la pena!
Som-hi doncs! Un repassó per posar-vos al dia...
BUENOS AIRES (6 - 11 gener)
La nostra estada a Buenos Aires va ser curta però molt agradable.
Vam poder gaudir de la visita de la ciutat acompanyats d'amics, quasi bé, en tot moment. I, això, és clar, sempre és un plaer.
La ciutat en si és meravellosa. Per nosaltres és la ciutat més europea de les que hem vist fins ara. La més semblant a Barcelona. Avingudes amples, edificis monumentals, moviment pel carrer, tothom és desconegut de tothom i dimensions molt grans. Com totes les grans ciutats està plenes de llocs i zones de tot tipus...
... realment impressionant és la moguda cultural que s'hi respira. Teatres, milongues, concerts, etc. Hi ha mil i una cosa a fer a Buenos Aires, la ciutat que "no dorm". A banda, és clar, dels llocs mítics com la Plaza de Mayo, la Casa Rosada, la calle Corrientes, els barris de Recoleta, San Telmo, Palermo i, com no, la Boca... així com l'Avenida 9 de Julio, El Obelisco, Plaza Dorrego, Puerto Madero, etc, etc, etc!
Nosaltres vam poder visitar bastants llocs pels pocs dies que li vam dedicar a la ciutat. I, d'aquest llocs, ens n'emportem variades sensacions i records... Puerto Madero, de nit, és màgic. Agradable, calmat i bonic. El barri de la Boca, és pintoresc. Molt turístic, molt moltíssim, però pintoresc. Curiós. San Telmo i Almagro són barris, barris, barris, d'aquells de tot la vida diguéssim. El centre és el centre. Increïble. I, Palermo és turístic, res de l'altre món.
Ens quedem amb alguns moments per tota la vida, com ara...
Hipòdrom de Palermo. Mai a la nostra vida havíem vist carreres de cavalls. Casi que ni per la tele. Però, amb la calor que fotia, el lloc més fresquet era l'hipòdrom i, a més, no has de pagar entrada... així que, acompanyats del Pau, cap a dins! i, és clar, allà vam apostar (2 pesos, és a dir, mig euro) cadascú a un cavall diferent i... tatxán! guanya la Maria!! cobrem els 5,5 pesos guanyats i decidim a postar a un altre parell de cavalls amb lo guanyat i 2 pesos més (total de l'aposta un euro i mig) i, tatxán!! per equivocació a l'hora de dir el número del cavall... tornem a guanyar!! i, aquest cop, 18 pesos!! (quatre euros i pico) que van servir per pagar els cafès amb llet de després!! molt, molt, molt divertit!! quin fart de riure que ens vam fotre!!
Finalment, hem de mencionar l'hotel on ens vam quedar... l'hotel tenia dos coses bones: la primera, el preu! i, la segona, l'Anelio, l'uruguayo de la recepció que era un "catxondo" i que ens feia passar estones agradables xerrant fins les tantes abans d'anar a dormir. Quin gran record que guardarem d'aquest bon home! A banda d'aquestes dues coses, la resta era un desastre... els endolls no funcionaven, havíem de pujar casi cent escales perquè l'ascensor no funcionava, l'aire acondicionat funcionava amb un allargo amb els fils destapats que si no vigilaves et quedaves allà fregit... i, finalment, la joia de la corona... l'aigua calenta no funcionava i, al provar d'obrir la clau de pas, txaaaaaaap!! va sortir disparada i, darrere d'ella, un xorro d'aigua bullint a tota pressió que va començar a colgar-ho tot d'aigua... quin cristo que es va liar!! l'aigua va filtrar i el del pis de sota amb goteres... Van haver de tallar l'aigua de l'edifici sencer per reparar-ho i... au! canvi d'habitació... i, això sí, un fart de riure de por!!! Només havíem vist aquesta escena en pel·lícula, abans!
Tot plegat va fer que la nostra estadia a Buenos Aires fos collonuda!
Però cels mai vistos. Immensos. Cels blaus, grisos, grocs, taronjes, vermells... de tot color, i amb tota classe de formes. Cels il·luminats, cels foscos. Postes de sols espectaculars i nits estrellades.
El segon dia. Tornem-hi, molts quilòmetres. Passem per la famosa Mar del Plata. Havíem planejat parar-hi a dinar i fer-hi una volta però... "visto lo visto" amb un parell d'aturadetes en tinguérem més que suficient! Edificis i edificis davant d'una platja plena de gent a caramulls. Bastant lletget. Seguírem per Miramar, Tres Arroyos... i entre camps de girasol, arribem a Bahía Blanca... fins que arribàrem ben tard a la nit a un camping, La Salada, just abans d'arribar a Pedro Luro, al costat d'un llac... I havent entrat així a la Patagònia Argentina.
I d'aquesta manera, l’endemà seguírem el nostre viatge amb el corsita... recta avall.
COSTA DE LA PATAGONIA ARGENTINA (12 - 17 gener)
Passem per pobles com Carmen de Patagones, fins arribar a Las Grutas, que realment ens va agradar molt! El mar d'un blau intens, calmat i càlid. Un poblet d'estiueig cuidat i agradable. El millor per nosaltres! Tot un plaer per la vista.
Seguint entre estepes, arribem a Sierra Grande, tota una alegria doncs la gasolina passa a ser a preu patagònic. Realment val molt la pena. Així i tot, s’ha de dir que tenint en compte les distàncies que hi ha entre poble i poble (infinites!)… es podrien estirar una mica més amb les subvencions! Fàcil et trobes uns 300 km. (per dir una xifra aproximada!) sense res de res... de res.
Així arribem a Puerto Madryn. Puerto Madryn una ciutat que ha crescut molt en els últims temps, sobretot però es tracta d’un bona porta d’accés a la Península de Valdés així com també un bon lloc per al buceig. Nosaltres ens decantàrem per la primera opció...
Península de Valdés
Fou des de Puerto Piràmides – on instal·làrem la nostra “carpa”- que sortírem per a visitar la Reserva Faunística de la Península Valdés. Puerto Piràmides és un poblet molt petit però amb molt d’encant... Ara no és època de ballenes però de Juny a Desembre és possible veure-hi saltar la Ballena Franca Austral des de la seva costa.
En la visita a la Reserva Faunística Península de Valdés férem el recorregut: Punta Delgada - Caleta Valdés - Punta Norte. Durant el trajecte poguérem veure moltes ovelles, guanacos, ñandúes, voltors... I un cop a la costa, poguérem observar colònies d'elefants marins, lleons marins i pingüins. La veritat és que fou interessant... i curiós. ¿Sabeu quan pesa un elefant marí (mascle)? Quatre tones. Quin troç d'animal que vérem! Els lleons marins estaven èn època d'emparellament i... com es barallaven! Ens va impactar molt veure'ls... doncs eren molt agressius... molt. Fins i tot vam veure com mataven a una cria i la s'emportaven dins del mar. Ens va tocar. Tampoc no ens imaginàvem així els pingüins! Són aus...sí. I en tenén tota la pinta. I petitets! Així i tot, no deixen de ser graciosos.
I per veure una de les colònies més grans del món (de 400.000 pingüins aprox.) vam apropar-nos a Punta Tombo, després d'haver passat la nit en un càmping entre Trelew i Rawson.
Punta Tombo
Allà sí que en vérem de pingüins. Per tota la vida, ja! Fou una visita molt divertida... veure'ls en el seu hàbitat, així com viuen, aíxí com neden! I així com criden! (són molt cridaners!).
Curiós tot plegat.
D'aquesta manera tornàrem al cotxe per recórrer quilòmetres i més quilòmetres fins a Comodoro Rivadavia (el poble que no arribava mai!!), Caleta Olivia... i finalment arribem a Puerto San Julián, on férem nit al càmping. Un poblet molt tranquil de la costa, on ens hi vam trobar la mar de bé...
TIERRA DEL FUEGO (18-21 gener)
Ushuaia
Ens feia una especial il·lusió arribar a la Tierra del Fuego i, més encara, a Ushuaia: "el fin del mundo", perquè era poder arribar al lloc més austral de la forma més còmoda, econòmica i pràctica.
Quan entres a La Tierra del Fuego te n'adones de que és bàsicament... estepa i ovelles!! estepa i ovelles!! estepa i ovelles!! però, mica en mica, a mesura que arribes a Ushuaia comencen a dibuixar-se figures de muntayes, no molt altes, però espectaculars. I que, sobretot, s'agreixen perque, en el nostre cas, portàvem uns dos mil quilòmetres sense veure'n ni una!!!
i... finalment, l'arribada a la ciutat és molt i molt agradable... doncs es respira pau, calma, tranquilitat...
téns el canal de Beagle allà al davant i saps, que passat aquest, només hi ha el cabo de Hornos i l'Antàrtida... quines ganes de col·lar-nos en el primer vaixell!!! però, a 5000€ els 10 dies... cadascú!! ens sobrepassava, lleugerament, el pressupost... :)
Ara bé, a Ushuaia, al final es fan una mica pesadets en una cosa... i és que mireu, vas pel carrer i veus la pastisseria del "fin del mundo", l'hostal del "fin del mundo", la tenda d'esports de la "fin del mundo", la pizzeria de la "fin del mundo"... i així in eternum... i, collons! vale ja amb la fi del món que sembla l'apocalipsi gaire bé...
La ciutat ens va agradar molt per les casetes, els carrers amples i poc transitats, les muntanyes que envolten la ciutat i li dónen un altre aire i el canal que li proporciona una passeig natural meravellós i amb unes postes de Sol espectaculars!! ah, per cert, fins a les 12 de la nit i ha llum!! i a les 4 i poquet del matí ja despunten altre cop els ratjos!! :)
Vam anar a visitar el museu de l'antiga presó de la ciutat, doncs la ciutat va néixer com a illa presidi, i han aprofitat el lloc tal qual com era per mostrar als visitatns com va néixer la ciutat, els indis originaris i les seves costums, l'arribada de l'home blanc i, també, moltes d'altres curiositats doncs també és un museu naval i científic.
El que ens va impactar més va ser veure les cel·les conservades tal qual van quedar... i, fan, de veritat, cagar de por... un freeeeed!! una huimtaaat!! les cel·les de tres per tres, els lavabos comunitaris... res res, uns minuts i marxar corrents d'allí...
Per recuperar-nos del susto... res millor que una asado!! com no!!
Parque Nacional Tierra del Fuego
Ja que erem a Tierra del Fuego, volíem fer-nos una idea de com hauria de ser la vida dels primers indis en un paratge tan peculiar i vam decidir de fer una visita d'un dia al parc nacional de Tierra del Fuego.
La veritat és que els paisatges són collonuts i, també, la diferència entre els boscos que estem acostumats a veure i els que vam veure allà.
Las lengas i els ñires eren per tot arreu i, diferenciar-los, casi una missió impossible per nosaltres. Però, amb el temps, vam arribar a aconseguir-ho.
El que ens va agradar més del parc, però, va ser el sender que va paralel a la costa i que et porta fins a la bahia de Lapataia... que és magnífic! meravellós! preciós! pintoresc! i el qual vam recórrer durant els vuit o deu quilòmetres que tenia, la major part del temps, amb la boca oberta! o bé per agafar aire... o bé perquè estàvem acollonits davant tanta bellesa!!
Especial era també recórrer aquelles platges, anteriorment habitades pels yámanas. Personetes amb uns braços i un pit molt desenvolupats i amb unes camerrines "enclenques"! De fet, eren com a torpes caminant, doncs es desplaçaven en canoes. Petitets, d'uns 1,40 - 1, 60 m. d'estatura, que vestien amb un "taparrabos"... malgrat el fred!! I és que mantenien el foc de manera permanent. Fins i tot dins la seva canoa!! Molt curiosa la cultura del yamanás... Com no, amb l'arribada dels europeus, van desaparèixer. No suportaren el canvi, ni tanta malaltia desconeguda.
Després d'un dia de caminar amunt i avall pel parc... tornada a Usuaia i passeig per la vora del canal de Beagle i preparar-nos per dir adéu a la ciutat i, encarar, altra vegada, nou rumb... aquest cop a Río Gallegos per recollir el cotxe, al Pau i cap a Río Turbio!
Un cop deixat enrere Ushuaia, encaràvem el nou destí, Torres del Paine, amb un nou acompanyant!! el Pau!! que fugint uns dies de "Buenos" Aires va decidir apuntar-se a seguir el viatge des de Río Gallegos.
Un cop arribats a Río Gallegos, després de l'odisea aduanística argentinochilena, vam recollir al Pau a l'aeroport, prèvia espera d'unes quantes horetes, i vam començar a fer camí cap a Río Turbio.
Curiosa fou l'anada cap a Río Turbio... I és que quan faltava una hora poc més o menys per arribar-hi, vam veure algú fent dit. A mesura que ens acostàvem, la seva silueta es definia, un jove amb unes botes i una boina... ens demanà per venir amb nosaltres fins a Río Turbio. I sí, pujà al cotxe.
Era un gaucho (amb oloreta de vaca, cavall... i demés!)... que estava fugint de la "estancia" on treballava, ja que l'encarregat de la "estancia" estava enfadat amb ell i, havia begut i tenia una pistola damunt la seva taula. Ni més ni menys. Nosaltres ja al·lucinàvem amb l'historieta però... més encara quan després de preguntar-li "Y... ¿pasan estas cosas?¿es normal?" ens va contestar... "Yo sólo lo he visto dos veces. Esta y cuando mataron a mi abuelo". Aquí ja ens crèiem estar en una pel·lícula... L'història del seu avi no té pèrdua, ja us la contarem amb detalls un dia... però perquè us en faceu una idea, el final fou: "Yo agarré una tropilla de caballos y estuve buscando al hombre que mató mi abuelo... durante un año y medio....hasta que lo encontré...". Increïble. I sí, per suposat el final ja us l'imagineu... Però no el matà no, morí poc temps després a la presó (com?). En fi... una història de les que no toquen amb els peus en terra! D'aquest noi en podríem parlar molta estona... doncs fou molt interessant la conversa! però ens ho reservem per contar-vos-ho en persona!!
I Río Turbio... com ho diríem... no té res!! per no tenir no té ni hostals casi!! és un poble fronterer mig fantama... i, tot i així, vam ser incapaços de trobar l'hostalet familiar al que tothom ens enviava! i mira que ens ho vanexpliar vegades! però de nit, cansats, i tard... no hi havia manera possible!!!
En mala hora vam aparcar el cotxe allà al davant... perquè, a l'endemà al matí, patam! cop a la nostre porta d'un dels clients... i, què s'ha defer en cas de col·lisió amb algun altre vehícle? fàcil... primera... a fondooooo! i a nosaltres que ens donguin...però, és clar, lo de donar-se a la fuga... no és massa intel·ligent quan has deixat... nom, cognom, matrícula, professió... i, casi casi, talla de calçotets.
Total. Un dia perdut posant seguint el ritme de procediments judicials argentí...molt més lent que el de tota la vida de la guardia civil!! i, ja sabeu tots, que escribien amb a màquina amb els dits índex a un ritme "supersònic!".
PATAGONIA CHILENA (23 - 27 gener)
Parque Nacional Torres del Paine
Vam decidir amb l'Anna i el Pau de visitar el Parque Nacional Torres del Paine de camping. Carregant menjar i equip per uns quatre o cinc dies i, així, aprofitar al màxim el que ens podia oferir el parc.
Quina gran idea i quins dies més meravellosos!! Els paisatges, les vistes, els sons, els animals... tot plegat fan d'aquest lloc un paradís terrenal.
Vam poder gaudir d'uns dies de rialles, excursions, acampades i tranquilitat absoluta.
S'ha de dir que és un lloc força turístic i que hi havia genteta als campaments de pagament, però, durant el dia, mentre caminàvem d'un lloc a l'altre, teníem la sort d'anar molt sols i no creuar-nos, gaire bé, amb ningú.
Vam fer el famós recorregut de la "W"... que atrau a gent de tot el planeta... doncs és un trekking d'uns cinc dies que va d'est a oest i té forma de "W" si ho mires en un mapa. Però, nosaltres, vam decidir fer-lo al revés, des de l'oest a l'est, seguint el consell de la noia de la companyia del bus. Doncs ens va comentar que el vent casi sempre venia de l'oest i així no ens els trobaríem de cara... molt important!!
A banda, el que ens va encantar també, va ser trobar-nos amb el premi de les Torres a l'últim dia... doncs és el millor premi després de cinc dies collonuts!
Això sí... vam acabar fets pols i amb unes ganes d'arribar a Puerto Natales i agafar un llitet... previ pas per una parrilla i fotre'ns entre pit i esquena el primer cordero patagónico de les nostres vides!! boníssim!!
Tot plegat, ha fet que ens n'emportem un molt bon record i que sigui, a més, uns dels llocs més bonics en els que haguem estat mai.
Quina experiència més agradable!!
PATAGONIA ARGENTINA (A partir del 28 de gener...)
Visita al glaciar Perito Moreno (28 gener)
Magnífic!!
La visita al glaciar Perito Moreno és d'aquells llocs que et deixen sense paraules...
Espectacular. Magestuós.
Acollonant vaja.
Només caminant per sobre unes passareles i uns pocs metres... apareix, allà, imponent, el famós Perito Moreno!!
És un dels llocs que recomanem de veritat... perquè està a l'abast de tothom i, només dedicant-li un parell d'hores ja pots quedar emocionat per tota la vida.
I, emocionats, vam quedar quan allà davant nostre un bloc de gel grandíssim va caure d'uns trenta metres a l'aigua del llac... quin soroll... quina imatge... quina meravella!!
I és que no només és el paisatge, diguéssim, visual. És un tot. Doncs els sorolls del glaç esquerdant-se, trencant-se i precipitant-se a l'aigua fa una combinació irrepetible!!
El Chaltén i Parque Nacional los Glaciares (28 gener - 1 febrer)
Després de sortir de la visita a l'impressionant del glaciar Perito Moreno (potser el més famós del món), vam posar rumb al Chaltén, un poble molt jove i considerat el bressol del trekking argentí.
El lloc, si el temps acompanya, és molt espectacular.
El Fitz Roy i el cerro Torre són capaços de fer-te sentir insignificant davant tanta roca i neu i el llacs i rius de colors turquesa creen unes estampes dignes de les millors postals o puzzles d'aquells de cinc-mil peces.
Tot plegat, repetim, si el temps acompanya, és una combinació meravellosa.
A més, teníem la millor amfitriona possible: l'Anna!
"Temporera" i adaptada al cent per cent a la vida d'allà. Increïblement agraïts n'estem de que ens deixés formar part de la seva quotidianitat per uns dies. Doncs compartir casa, amics, asados i excursions per la zona ens van fer sentir molt a gust.
Per allà vam conèixer llocs com el lago Desierto, el llac als peus del cerro Torre, i degustar xocolates artesanals a la xocolateria del poblet. Ah, i com no, asado al canto la última nit amb els veïns (uns nanos collonuts!). Tot plegat: perfecte!
Al mateix Chatén vam conèixer a uns catalans ben parits. El Jordi i l'Anna. Gironins, del Barça i liats fent la volta al món. Vam caure'ns bé i vam compartir sopars, asado i excursió al lago Torre. I, posteriorment, cotxe per la ruta 40!
Ah! ells són uns màquines i porten una web molt bona sobre el seu viatge: http://www.voltaalmon.com/. Aquesta web és una de les seves il·lusions del viatge i realment, això sí que és una web i la resta tonteries! Doneu-hi un cop d'ull i passareu una molt bona estona!
Així que mica en mica els catalans vam fer colla i ja n'erem sis! així que, sense adonar-nos-en a l'asado de l'últim dia erem ben bé tretze o catorze per allà. I la meitat catalans!
Si és que estem per tot arreu... :)
La temuda RN40 amb corsa 3 portes, 5 ocupants i equipatge! (1 - 4 febrer)
Amb una mica de pena de deixar enrere a una amiga com l'Anna però amb ganes de seguir coneixent llocs nous i viure noves experiències vam aventurar-nos a tirar per la Ruta Nacional 40 amb el nostre corsita 3 portes i els 5 magníficos! el Pau, l'Anna i el Jordi, i nosaltres!
Dir que la RN40 és una carretera de "ripio"... és a dir, sense esfaltar, amb roques, pedres, terra i pols per tot arreu! més de cinc-cents quilòmetres de suplici pel pobre corsita!! però com un campeón aguantant!!
Això sí... amb alguna que altra ferida... però que en sortirà viu!
Separarem el viatge per la 40 en tres etapes.
1ª etapa: Chaltén - Perito Moreno (1 febrer)
El primer dia vam anar des de Chaltén fins a Perito Moreno. On vam arribar afamats perquè, il·lusos de nosaltres, creiem que trobaríem alguna paradeta entre els cents i cents de quilòmetres de no res que teníem per davant... però, és clar, res de res! ni menjar ni aigua ni res!
Així que l'arribada a Perito Moreno va ser amb un objectiu clar: aparcar i menjar! i, després, dormir!
I la veritat és que la nostra estadia a Perito Moreno va ser vist i no vist... perquè, tot sigui dit, era lleig de collons i només hi volíem ser de passada.
I és que aquesta primera part del viatge era realment monòtona i lletja pel ulls... més quan estàs més pendent de no partir el cotxe en dos per l'estat del cotxe!
2ª etapa: Perito Moreno - Esquel (2 febrer)
Aquesta segona etapa ja va ser un pèl diferent. Doncs des del principi ja pintava millor la cosa... perquè només teníem uns dos-cents quilòmetres en ripio i prou... però... quin ripio!! impressionant!! és més difícil tenir la carretera tan malament com la ténen que tenir-la bé!! impressionant!!
Però bé, a base de riure, música i xerrades el temps passava més rapidet. Si més no, ho semblava...
Això sí, vam aprendre del dia anterior i vam decidir no arribar afamats a Esquel i, aquest cop, ens vam fotre un senyor "cordero patagónico" a un poblet anomenat Río Mayo. Boníssim!! com tota la carn que ens hem fet farts de menjar aquest últim mes i mig!!
Ja de matinada vam arribar a Esquel i, ara sí, el que quedava de viatge fins a El Bolsón era un plaer de paisatge. Doncs el Parque Nacional Los Alerces ens esperava a l'endemà al matí!
3ª etapa: Esquel - El Bolsón (3 febrer)
Obrir els ulls a Esquel i veure arbres, vegetació i color verd per arreu va ser un plaer.
Ja estàvem una mica massa avorrits de tanta estepa i estepa. I va ser realment agradable veure el nou paisatge.
Més ens va agradar quan vam endinsar-nos pel parc nacional i vam poder gaudir de rius verdosos, turquesa, blau intens, llacs entre arbres centenaris i glaciars i nevats controlant-ho tot des del fons...
Espectacular. Relaxant. Pintoresc. Revitalitzador.
El premi final del dia, per nosaltres, era el millor possible: retrobar-nos amb tres amics! el Guille, la Ivette i el petit Lucas a El Bolsón.
Família feliç, collonuda i a la que ens estimem moltíssim... de tot cor. I a la qual també sempre estarem agrïts per tractar-nos tan i tan bé i per obrir-nos les portes de casa seva tan fàcilment com obrim els braços per donar una abraçada.
Abraçades. Petons i rialles. El millor premi després de la RN40; que és, autènticament, una odisea.
I el Bolsón és, pel poc que hi portem, un reducte de pau i tranquilitat. Un poblet turístic però amb molt d'encant i un "no sé què" que ens hi fa trobar còmodes i molt i molt a gust.
Segurament, la bona companyia, hi té moltíssim a veure!!
I en fi... ja ens acomiadem doncs se'ns fa llarg avui! Tant temps sense donar senyals...
Així i tot ens queda pendent explicar-vos El Bolsón, La Ruta de los Siete Lagos... Mendoza i Santiago de Chile (encara que serà rapideta la visita!). Creim que El Bolsón es mereix una actualització amb tranquil·litat ja que per nosaltres van ser uns dies mooolt especials. Ja serà però des de casa, des d'alguna de les dues Vilafranques (la de Bonany o la del Penedès!). I és que demà ja serem a Santiago de Chile per poder agafar l'avió demà passat cap a Barcelona...
No queda res...
La nostra primera part del viatge s'acaba... però d'aquí unes setmanetes la Índia i el Sud-est asiàtic ens esperen!!
Fins prestet prestet!!! Moltes abraçades per tots!
Ens veiem!! ;)
