Bolívia, en quinze dies

Ja tornava a fer molt temps que no actualitzàvem el blog. Sembla que la promesa de fer-ho una vegada per setmana serà difícil de fer-la realitat.

Sempre estem amunt i avall i a vegades no acabem de trobar el lloc o el moment!!

Sigui com sigui, tenim moltes coses a explicar, doncs ja hem deixat Bolívia enrere i hem estat a Salta i Puerto Iguazú, visitant les espectaculars catarates d'Iguazú, des de la part Argentina!

Ara, de fet, estem passant el dia de Nadal més estrany de les nostres vides... però que no deixa de ser molt especial... a Rio de Janeiro, Brasil.

Com veis... tenim un gran recorregut per a fer encara, per explicar! Si us sembla, en aquesta actualització us posarem al dia de la nostra estada a Bolívia. Ràpida però que sens dubte, deixà petjada.

Ens queda pendent contar-vos el nostre pas per Argentina i Brasil... Intentarem posar-vos al dia el més aviat possible!

De moment, comencem amb Bolívia. Val molt la pena!

Copacabana

Després de passar uns dies visitant el llac Titiqaqa vam viatjar en bus des de Puno (Perú) per la vora del llac fins a l'aduana. On vam haver de creuar-la a peu i fer tota la paperassa i tràmits que et demanen.

Sort que no érem americans... perquè per entrar a Bolívia els hi demanen 135 dòlars en efectiu!! uau!! molta pasta!!

Després, un cop ja a terra boliviana, en bus uns minuts fins a Copacabana. Una petita ciutat molt bonica, a la vora del llac, però molt turística.

Preus desorbitats i abusius. Però bé. Segueix sent un lloc molt bonic.

La llàstima d'aquests dies va ser que la pobra Maria va estar fotuda, fotuda, fotuda. Febre, vòmits i tot el necessari per no poder moure's del llit en un parell de dies.

Però vam buscar un hotelet amb bones vistes al llac, lavabos nets, i llençols nets i llestos. El parell de dies es van fer menys pesats de passar. Ah! i tele! i així vam poder mirar tota la porqueria de progames que des dels EEUU emeten a través de la Fox, MTV, etc.

Mira que arriben a ser dolents els realitis americans!!

I, realment, Copacabana és maco, sí. Però, a banda del llac, no té massa cosa més.

Tenen un turonet molt curiós a la vora del llac.

Doncs, mentre hi puges, hi veus totes les estacions del via crucis... creus palplantades amb gravats i dibuixos representat-ho. A mitja pujada, un cristo allí plantat.

I, a l'arribada al cim... l'apoteosi... com a set o vuit creus i un sant amb espelmes i devots agenollats resant-li. Què li deuen demanar?

Sembla, realment, la muntanya del calvari on van crucificar a Jesús... però a la forma andina.

No acabem d'entendre, ho repetim cada dia, com poden seguir creient en la creu i en el papa de Roma després de totes les putades que el cristians, a través dels segles, els hi han fet.

És increïble. Però real.

I poc més de Copacabana. Amb la Maria mig recuperada, decidim anar cap a la capital: la Paz.

La Paz

L'entrada a La Paz és espectacular.

Arribant des de l'altiplà i veure la ciutat al fons d'una vall en forma d'olla és espectacular.

Quina contradicció veure la ciutat immensa, bulliciosa, poderosa que torna petita, calmada i vulnerable als peus del volcà!! que gran que és la naturalesa!!

Llàstima que els dies que vam passar per allà no trobéssim el cel serè... cada dia hi havia núvols!! però de totes maneres vam poder gaudir del caos de la ciutat que ens va captivar. Perquè veure i experimentar el ritme frenètic, però còmode, que impera a la ciutat al dia a dia.

Més encara en dates prenadalenques. Doncs els carrers eren plens de parades i paradetes on s'hi venia de tot i més. Però amb algun toc distintiu que d'altres ciutats que hem visitat no tenien.

Així que tot i que curta, la visita a la Paz va ser interessant.

Diuen que Tiwanaku és el recinte arqueològic més important de Bolívia i de l'Amèrica del Sud... per això no ens ho vam voler perdre i vam visitar-ho.

Aquesta ciutat, va ser possiblement la capital d'una civilització que sorgí en una vall, al sud-est del llac Titicaca, la qual perdurà més de 1500 anys. Moltes són les teories que s'expliquen de la seva desaparició (terratrèmols, sequia, invasió d'altres cultures...). Si més no han deixat un llegat arquitectònic impressionant.

Val a dir però que les restes recuperades són poques (diuen que encara n'hi ha moltes soterrades!) i la major part d'aquestes estan reconstruides - cosa que és interesant per fer-te la idea de com era en el seu moment, però que li resta encant-.

Val la pena veure-ho, però una vegada s'ha visitat Machu Picchu, la capacitat d'impressió minva.

Machu Picchu és Machu Picchu... Pèls de punta i sense paraules.

Abans de partir cap a Potosí, en Matt i jo (Lluís), vam decidir baixar en bicicleta per la famosa "carretera de la muerte". I, la veritat, és que el nom li va com anell al dit!! perillosa i espectacular... i amb l'adrenalina a flor de pell durant tot el recorregut!!

És curiós quan et diuen: "vés esa vuelta, se llama la vuelta de la italiana. Ésa otra, la vuelta del francés. Ésa de allí, la de la israelí..." i, així, com a set o vuit curves on s'hi han matat diferents persones d'arreu del món. Impressionant.

I molt tranquilitzador saber-ho quan encara faltaven un parell d'hores per arribar!!

Sort que no es va crear la "vuelta del catalán!". Encara que poc li va faltar...

Potosí

Europa sencera té una deuta amb aquesta petita ciutat. Que, recordem, va arribar a ser la més rica del món fa uns segles.

Ara, però, la realitat és ben diferent. Trista, dura i injusta.

La mineria i tot el que deriva de ella és la principal font d'ingressos de la major part de la població. La vida va en funció de l'oferta i la demanda de minerals i dels preus que s'hi deriven. I això, en el fons, esclavitza.

Poder entrar en una mina com a turista és una activitat interessant i dura.

Veus com treballen, com suen, com riuen, com pateixen, com aguanten (a base de coca i alcohol de 96º) per acabar guanyant un trist jornal. I nosaltres, allà, de turistes, gaudint de les nostres vacances i observant encuriosits tot el tema.

Extrany tot plegat. Però molt interessant.

A l'endemà, abans de marxar cap a Uyuni, visita a la casa de la moneda de Potosí. Allà on fabricaven les monedes que després correrien per tot l'imperi espanyol i tot el món.

Què rics que eren!!

Ah, una curiositat... sabieu que les monedes bolivianes es fabriquen a Espanya actualment? ah, i els bitllets a França? a nosaltres ens semblava que a segle vint-i-un això no passaria... però sí!!

Un apunt. Important!

A l'hostal de Potosí coneguérem a la Natalia i el Germán, una parella de Montevideo molt agradable! Vam fer amistat i ens tornaríem a veure a Uyuni -encara que per poc temps-. Així i tot... ara ens estan esperant per La Nit de Cap d'Any a Montevideo per fer les campanades a una caseta de platja! La veritat és que ens fa molta il.lusió passar la nit amb ells... Molt bona gent!! Tenim ganes de veure'ls de nou...

En fi. Seguim.

Cap al bus a Uyuni... un dels pitjors viatges de la nostra vida... música altíssima, carretera de terra plena de sotrecs, pudors mils a dins el bus, i un viatge que semblava no acabar mai!! però no seria el pitjor viatge... més endavant us explicarem!

Uyuni

L'arribada a Uyuni fou sobre les 2.oo h. de la nit. Mig sonàmbuls, marejats i cansats del viatge cercam l'hostal que ens havien recomanat. A tir fixe -aquest cop-! No tenim tampoc l'humor per posar-nos a cercar-ne més...

Sorpresa la nostra quan a les 7.00 h. del dematí ens toquen a la porta de l'habitació i un caperrí surt per dir-nos: " Un Tour para hoy?". Qui? Què? Com? Quan? Què diu ara aquesta? Ens va contar una història per sortir en dues hores de Tour pel Salar d'Uyuni.

En Lluís, palplantat davant de la porta, que no sabia si era realitat o somni, i jo (Maria) que ni me vaig bategar del llit (ni vaig obrir els ulls, mira què us dic!). Així de clar. Què estam locos o què? Al final, en Lluís li digué que passaríem per l'agència -cosa que no passaria, mai!-. Au! Bona nit!

Una vegada més descansats i panxa plena, amb el cap clar, vàrem anar a buscar una agència amb la qual poguéssim realitzar un tour de quatre dies pels llocs de la zona que més ens interessaven i sobretot podent quedar-nos més temps al Salar de Uyuni, de 12.ooo Km²... el major desert de sal del món! (perquè us aneu fent una idea!). Tot amb condicions de "seguretat mínimes" (important!) i a preu assequible, cercàvem.

No vam estar gaire a trobar una agència que ens oferia just el que volíem! Genial! Ho enllestírem tot i l'endemà, cap al Salar d'Uyuni falta gent.

La veritat és que ens moríem de ganes.

L'endemà ens fiquem en el 4x4 i comencem la ruta! El guia (per dir-ho d'alguna manera... de guia, poc)-conductor-cuiner seria el Sebastián. Un home del poble d'Uyuni. Pare de família, tímid, humil i bona persona. De poques paraules, però molt bona companyia i amb recursos per a tot!

La primera parada no fou massa interessant... "el cementeri de trens", en diuen. El nom ho diu tot. Trist. Ens demanam com han pogut deixar morir tants trens. Han deixat morir l'estació i el poble, el de Julaca.

Però aviat començàrem a flipar. Uff! Espectacular. Immens. Increible. Entrem al Salar d'Uyuni ja, on perds el noció de l'espai (del temps, fins i tot!). Tot blanc i pla... fins a l'horitzó. Veiem molta gent que s'entretén amb el joc de perspectives... A veure?! És curiós!

Sabeu? Tota l'àrea de la que parlam fa 40.000 anys estava coberta pel llac Ballivián i fa milions d'anys fou el fons d'un oceà! Increïble.

Visitam la "Isla del Pescado". Just per poder-hi entrar, cal pagar 15 bolivians... I d'illes com aquesta n'hi ha més arreu del Salar (peró sense "ticket" d'entrada), el que passa és que segons el guia... els cactus d'aquesta illa en particular tenien més de mil anys. Realment impressionant.

Pujàrem al cim. Espectacular. Doncs estàvem sols i poguérem observar com s'estenia als nostres peus un mar blanc... La sensació que vam tenir és indescriptible. Però molta tranquil.litat.

Ara ha començat l'època de pluges i, en algunes zones, podíem trobar-hi una espècie de petits llacs de poca profunditat, que tenien el seu encant entremig del Salar. Com un mirall, podíem veure'ns reflectits. Terra i cel s'uneixen.

Caminar per dins l'aigua, sobre la sal, podia provocar-te agradables sensacions a la planta del peu... No podem dir el mateix dels llocs on la sal era dura com la pedra. La sensació no era la mateixa! Res, un joc de sensacions enmig del paradís.

Coincidim els dos en que el millor dia del tour fou el primer. La medalla d'or se l'enduu el Salar d'Uyuni!

El primer dia, a més a més, vam poder defugir de la manada de cotxes i quedar-nos a dormir a la vora del Salar... sols.

A la tarda vam poder caminar i endinsar-nos una mica més en aquell mar, veure els elegants (peró bruts) flamencs i gaudir d'una posta de sol enmig del no-res, espectacular!

L'endemà dematí pugem direcció el volcà Tunupa. La pujada fou dura per varis motius... dos dels quals: el sol que pegava fort i elegir el camí equivocat (el de les "cabres"). No vam ni passar pel primer mirador... vam anar directe amunt!

Però vam tenir millor "mirador', sense cercar-ho. Creieu-nos si us deim que val molt la pena... Allà dalt, el Salar és als teus peus.

És impossible plasmar-ho amb fotografies. Impossible doncs no reflecteix ni molt menys la realitat. La immensitat del Salar és impactant.

Al cim només podem obrir els ulls i gaudir del panorama. Sense paraules.

Al volcà és impossible arribar-hi, doncs fins avui dia ningú hi ha arribat -ens van dir-. És molt escarpat. Però ens hi apropam tot el que podem...

Les vistes són impressionants.

La baixada, millor que la pujada! Per esforç i vistes, fins i tot. Una alegria per la vista! De cara al mar blanc tota l'estona...

La resta de dies del tour viatjem per un paisatge àrid i, de tan en tan, ens param per observar les llacunes de colors... com la llacuna blanca, la verda o la colorada (l'última i en principi, la més espectacular).

El problema és que cal que el dia també acompanyi (llum, vent...) per poder veure el color que dóna nom a cada llacuna!! Ah... punyetes!

I per altra banda, amb els anys l'aigua va minvant i de cada vegada les llacunes guarden menys aigua... les vistes són doncs, menys espectacular que anys enrere.

De fet, el Sebastián ens explicà que de petit ell no volia ni veure la llacuna colorada doncs era tan gran, amb tanta aigua i tan vermella... que li feia por.

Nosaltres no la vam veure ni tan plena ni tan vermella. Ja no és el mateix.

Així, el recorregut és llarg i àrid però a la vegada entretingut, divers. Molt divers!

Te'n fas creus de la genialitat de la mare naturalesa!! la famosa Pachamama que diuen per aquí!!

Salars, deserts, volcans, llacunes, guèisers (La terra, com una olla d'aigua bullint, des d'on el vapor surt per una espècie de ximenea natural!), trossos de roca erosionats palplantats enmig del no res, coral fossilitzat, coves (mai no vistes!), etc.

Finalitzada la ruta. Arribem a Uyuni molt cansats (i bruts!) però molt contents, sí.

Això sí només ens quedava un sopar per acomiadar-nos del Mat i na Natt... els companys de viatge durant dos mesos! Se'ns faria estrany esmorzar sense ells, l'endemà.

Ens acomiadem però amb un "fins aviat!" doncs hem promès visitar-los al Juliol a França, quan tornem a caseta per terres europees... Hem fet uns amics de per vida. Gràcies Mat i Natt pel viatge plegats!

I res... espera que t'espera fins les 2,30 h. de la nit (o sigui... 3.00h. -seguint amb la puntualitat sudamericana!-) per agafar el tren cap a la frontera amb Argentina: Villazón. Poble fronterer amb La Quiaca.

Una Odissea.

Una Odissea, senyores i senyors. Calor a matar, pudor insuportable i apretats a la justa mesura per poder respirar (justets, justets!!) Més o manco com estar tancats dins un armari d'un metre quatrat ple amb sa roba bruta de tota la setmana dins! I això només durant 11 hores que dura el viatge.

El pitjor de les nostres vides.

A la frontera, la coa és llarga... Haurem de partir més tard cap a Salta.

Ja fa dos mesos i mig que voltam pels Andes i tenim ganes de baixar d'altura, canviar de paisatge i d'ambient. Això sí... sortim del país encantats de les seves meravelles i amb l'esperança al cor. Ens han captivat!

Però Argentina ens espera... Iguazú també; i Rio de Janeiro i les platjes de Brasil...

A la pròxima actualització, més...

El viatge continua!!

Una estimada a tots!!!

i... MOLTS D'ANYS I BONES FESTES!!!

ah! tenim un nou àlbum de fotos al blog!

i, sinó, a www.picasaweb.google.com/calamarieta2

Puno - Llac Titiqaqa. La porta d'entrada a Bolivia.

L'arribada al nou destí, Puno, va ser una altra aventura interessant.L'expreso San Martín ens va fer tenir un viatge mogudet. Per dir-ho d'alguna manera.

Per començar, no era el bus de l'empresa que havíem contractat... sinó un altre una mica més destartalat. Preguntem. Passen de nosaltres. Acceptem viatjar perquè no tenim cap altra opció.

Un cop al bus, moviment amunt i avall de gent, venedors ambulants, parades atropellades per parar a nous passatgers, pitades a tort i a dret, etc. fins aquí... tot normal; és l'habitual.

Però, a la una i pico de la matinada... ens desperten en un poble perdut enmig del no res i ens diuen que hem de canviar de bus. Collonut. Digne de la RENFE!

Adormits i emprenyats baixem del bus rapidíssim a controlar les motxilles... perquè aquí, a vegades, els hi surten ales i volen! un cop abaix, preguntem el motiu pel qual hem de canviar de bus. I, llavors, sí que ens quedem molt més tranquils... canviem de bus perquè el nostre bus (del qual ens feien fora) és "más seguro" i els passetgers que han d'anar a Arequipa (més lluny) puguin viatjar millor.

Nosaltres, els desgraciats que anem a Puno, viatjarem, en un bus "un poquito dañado" i llavors sí que ens quedem molt més tranquils. Molt més a gust. I podem dormir les hores que ens queden de viatge la mar de despreocupats! increïble...

Puno

Puno, en sí, és una ciutat sense massa encant. Però, és clar, té el Titiqaqa a la vora i això ho canvia tot. És un mar atrapat. Immens. Magestuós. Màgic.

Des del blau enèrgic de les seves aigües sembla controlar-ho tot. És poderós i respectat.

Per visitar-lo, decidim que la millor manera serà fent-hi nit en una de les illes, isla Amantaní, i, casi obligats, ens veiem obligats a agafar un tour doncs és la millor opció: econòmica i completa. Per tant, ho contractem i, apa, ja està fet.

Abans de viatjar cap a dins el llac, però, hem de passar un dia per Puno caminant aquí i allà, descobrint carrers i carrerets, fent temps perquè en Matt, l'amic francès, està fotut i s'ha de recuperar (el bus el va matar!).

També vam aprofitar per fer una visita ràpida a Sillustani un cementiri colla primer, i, inka després, on hi ha unes enormes torres, de fins a dotze metres, on hi eren enterrats els nobles i classes altes.

Els pobres, com sempre, apartats i en qualsevol lloc. La història és igual a tot arreu, oi?

El lloc en sí, turístic i preparat per a tots el tours pel shopping, intenta treure-li una mica la màgia... però no ho aconsegueix, perquè, realment, és un lloc preciós. Com tot l'altiplà peruà.

De tornada a Puno, sopar, dormir i a punt per navegar direcció islas de los Uros, isla Amantaní i isla Taquile.

El viatge pel llac Titiqaqa l'explicarem per parts perquè creiem que cada illa és un món...

Isla de los Uros

Un desastre.

Els uros són una cultura que viu en unes illes flotants fetes de totora, una planta que creix al llac, i que viuen (teòricament) de la pesca i de la venta de teixits i peces de roba.

Segur?

Viuen, principalment, del turisme. I d'un turisme gens sa. Doncs reben als turistes de forma servil i poc autèntica. Sembla, realment, que estiguis veient un espectacle del Far West a Port Aventura... és curiós que cinc-cents anys després de la conquesta encara intentin complaure al turista blanc per treure-li algunes monedes de propina... no ho acabem d'entendre.

Això sí, els turistes, la majoria made in USA, encantats de que els rebin amb falsa traca i mocador... "hem fet nous amics" deuen pensar! quan l'únic que volen són els seus diners... són situacions que hem de pair per entendre-les del tot.

Tot i això, no deixen de ser una cultura molt interessant de conèixer. Són una cultura que abans vivia a la vora del llac però per guerres amb altres cultures van fugir i van escollir el mig del llac per viure. I aquí segueixen. Bon lloc per viure! sense veïns, cap problema.

Per cert, ens va cridar l'atenció la manera que ténen per resoldre els problemes que hi ha entre famílies d'una mateixa illa... tallen la illa per la meitat i llestos!! o... aixequen la casa, la col·loquen a sobre una barca, i es traslladen a una altra illa! així de fàcil!

Curiosos els uros.

Isla Amantaní

Preciosa. Una perla dins el llac.

A l'illa hi habiten unes 5000 persones repartides en deu comunitats diferents. Reben molts turistes però viuen a la seva bola. Si els turistes deixen calers, millor, però no actuen per aconseguir-los. Són, podríem dir, autèntics.

Si més no, això és el que ens va semblar a nosaltres després de parlar i conviure, per unes hores, amb una família: Eudocia, Ángel i Fany! els quals ens van fer sentir la mar de bé i als quals estem agraïts per sempre.

Treballen la terra, pesquen poquet (només quan hi ha peix, diuen) i, per aconseguir el que els hi falta, intercanvien el que ténen pel que volen.

Però per molt remot que sigui el lloc... telefónica, movistar, i altres companyies telefòniques han fet arribar els mòbils a la illa. Molt bona la imatge: habitants de la illa parlant amb les seves faldilles típiques, gorros andins, bluses teixides a mà, ponchos, etc. i, de sobte, riiiiiing! hòstia! el mòbil!

A la mateixa illa vam poder observar una de les millors postes de sol de les nostres vides. Us posem una foto perquè les paraules sobren.

A la nit, festa turística 100%. Ens "disfressem" amb la roba típica de la illa i au, a ballar una estona la música tradicional d'Amantaní. No ens va agradar massa... la gent de la illa hi era per compromís... i no pas per gust... així que aviat, retirada i cap a casa.

Al matí, ben aviat, esmorzats i llestos per sortir cap a Taquile. Abraçada d'agraïment a l'Ángel i l'Eudocia i cap al barco. Rumb a Taquile.

Isla Taquile

Una altra preciositat d'illa.

Però, la veritat, és que no la vam poder assaborir gaire pel poc temps del que el nostre tour disposava. Les presses no ens agraden. Ens incomoden.

Tot i així, el pas per Taquile no és un pas envà. És d'aquells llocs que recordes tota la vida.

Preciós.

Ara, de tornada a Puno, ja tenim enllestida l'entrada a Bolivia. Serà via Copacabana i esperem sigui un país ple de sorpreses agradables!

La propera actualització serà des de terres bolivianes, segurament, des de La Paz.

Una estimada!

Arequipa - Cañón del Colca - Camí del Salkantay - Machu Picchu

Ja ens estem retrassant de nou amb les actualitzacions... aquest cop tindrem feina, doncs els dies passen volant i, els llocs i les anècdotes també es van sumant.

Ja tornem a ser a Cusco, després de cinc dies de caminar i visitar el Machupichu! Així doncs, intentarem posar-vos al dia del nostre viatget, ja que ens encanta poder-vos explicar els moments viscuts i que d'alguna manera us pugueu sentir més a prop de nosaltres.

Caldrà fer memòria. A veure... per parts.

Arequipa. La ciutat blanca (14-15 de Novembre)

Després de passar uns dies pel desert de Nazca el nou destí era Arequipa: la ciutat blanca. Uns diuen que són el "totxos" dels edificis que són blanquinosos i, d'altres, perquè era el lloc on hi vivien els espanyols, doncs els indis es quedaven a les muntanyes.

Sigui com sigui, Arequipa és una ciutat magestuosa. Molt més ordenada i neta que altres ciutat on hem estat i amb avingudes i carrers amples més propers a Europa que no pas a sudamèrica. Si més no, comparant-ho amb les que hem conegut pel moment.

Vam decidir de passar un parell de dies per la ciutat blanca amb els amics francesos, el Matt i la Nat, i buscar, amb calma, la manera d'anar cap al cañón del Colca sense ser "atracats" per les agències de viatge... però, mentrestant, vam aprofitar la multitud de museus i llocs d'interès cultural de la ciutat per fer un parell de visites molt interessants: el convent de Santa Catalina i el museu on s'hi troben les restes de la mòmia Juanita (una noia jove trobada congelada, en plan Walt Disney, a la muntanya de l'Ampato).

El convent de Santa Catalina, lloc turístic per excel·lència, és un lloc meravellós. I, com a meravellós que és també té una entrada meravellosament cara! comparada amb altres llocs semblants del país. Però bé, un cop a dins, ens vam adonar de que mereixia la pena (però uns quants soles menys d'entrada no estarien malament no...).

Al tema. Santa Catalina és un convent on actualment hi viuen monges de clausura i, on, teòricament, hi viuen d'acord als vots de pobresa, castedat, i tots els requeriments que la santa mare església els hi exigeix. Pobretes elles; viure en una ciutat tan bonica i no gaudir-la! són com aquells vigilants de seguretat que hi ha als camps de futbol que es passen el partit d'esquenes al camp i mirant a la graderia! alguna mirada se'ls hi escapa... doncs imaginem que a les monges també... ;)

El que avui és un convent normal i corrent, fa uns segles era com una espècie de resort de luxe en tota regla! la única cosa que canviava era que la gent que l'utilitzava no es passava el dia en barnús... sino que ho feien amb els hàbits de monja!!! sí sí!! era collonut!! feien vots de pobresa i pagaven una morterada per entrar-hi i, és clar, només les families adinerades podien enviar a les seves filles al convent!! quina contradicció, oi? la església catòlica contradictòria? que raro... oi?

Era com el Santa Catalina's resort d'aquell temps!! perquè tenien tot tipus de luxes: "habitacions" privades -que variaven de tamany en funció de la riquesa dels papes i mames de les monges-, criades-esclaus (dieu-li com volgueu), menú al gust! res de compartir el menjar amb la comunitat... i, així, anar fent dia a dia i anant passant els anys! increïble!

Això sí, el convent és una meravella pels ulls. Les edificacions, els claustres, els carrererons que hi ha, els colors de les parets, els gravats... són magnífics! una meravella! sembla que visquis, realment, en un moment paral·lel... us imagineu viure tota la vida entre les mateixes quatre parets? (en el cas que realment fos així). Nosaltres no ho podem imaginar.

Una visita molt interessant.

I, canviant radicalment de temàtica, vam passar de veure creus, rosaris, verges i de més, al museu on hi ha la mòmia Juanita on, a més, amb la mateixa entrada hi incloïa un servei de guia la mar de bo.

Per començar, un video "made in" National Geographic per introduïr-nos al món de la cultura quechua, a la figura de l'Inka, funcionament de l'imperi, creences i de més. En el video s'explicava la història de la Juanita, la noia que més tard veuríem momificada dins un sarcòfag congelat! com si fos un gelat dins un d'aquells arcons frigorífics tan grans, que hi ha a tots els bars i restaurants, de la marca Frigo, per ser més concrets.

Doncs la cosa és que en la cultura quechua es preparava, des del moment del seu naixement, a una sèrie de nanos i nananes, els quals eren escollits d'entre les famílies nobles i adinerades per a ser utilitzats en el futur i, en cas de necessitat, com a ofrena als déus. És a dir, sacrificats. (La guia dixit).

La cosa, més o menys, anava així... Hi havia algun desastre natural? "Els deus estan enfadats!" Pam! Sacrifici! I tot is gonna be all right una altra vegada! Hi havia problemes de sequera continuats? "Els deus estan enfadats!" Pam! Sacrifici! I cap problema. I, així, anar fent.

Ara, pobres nanos, no en tenien prou en ser sacrificats, que, a sobre, els sacrificaven a la mateixa casa dels déus, és a dir, a les muntanyes, a cinc o sis mil i pico metres. I clar, per arribar-hi, no ho feien amb taxi, sino que els feien caminar des de Cuzco (la capital de l'imperi) fins a l'Ampato (en el cas de la Juanita) o d'altres muntanyes sagrades i així estaven dos, tres o quatre mesos de caminata pre-mortem. I, un cop a dalt, cataclak! i caput! tot al seu lloc.

La veritat és que els nanos vivien amb tot tipus de luxe fins a l'hora del moment fatídic. Com els toros, oi? que diuen que viuen a cos de rei fins al moment del sacrifici-assassinat a la plaça.

La qüestió es que van trobar unes quantes mòmies congelades a les faldes de l'Ampato (com hem dit, una muntanya sagrada) amb vestis de luxe, joies, menjar, etc. perquè no els hi faltés de res a l'altra vida... i, de moment, encara estan amb estudi. Solsament la Juanita està exposada en plan gelat per a tots els curiosos que l'anem a veure.

No s'hi poden fer fotos... així que si la voleu veure en directe... ja sabeu on heu d'acostar-vos: Arequipa!

Per lo de més, vam decidir gaudir de passejades pels carrers, sopar en una terrasseta a la millor plaça d'armes del Perú, fer un volt per les afores per veure els barris més allunyats i poder veure, sense èxit (molts núvols baxiso), el Misti, el volcà (actiu!) que domina tota la ciutat des dels seus cinc mil i pico metres. Per cert, el dia que li dongui per erupcionar, ni sacrificant a tota la població pararà!

Cañón del Colca (16-17 de Novembre)

Després de parlar-ho vam decidir que el millor seria anar cap a Cabanaconde via Chivay, cap al cor del canó del Colca. I, un cop allà, decidir de quina manera faríem la ruta que volíem, o sols, o amb un guia de la zona a un preu raonable i pagant-li directament a ell.

Dit i fet. Un cop arribats a Cabanaconde, després d'un viatge en bus d'aquells que recordarem tota la vida, doncs amb la carretera plena de grava, pols i forats i l'amnèsia dels conductors de bus amb la paraula "suavitat"... l'objectiu era trobar algú que ens guies per el magnífic canó.

Només baixar del bus les primeres ofertes! business is business! i, per sort, vam poder compartir el viatge amb en Sebastián, un home del mateix poble que si hi ha turistes fa de guia i, si no n'hi ha, doncs treballa a la seva shakra, al camp, on hi té blat de moro. Home força callat però molt amable i atent.

Així que un cop tots estàvem preparats, vam començar l'excursió que ens duria, durant dos dies, des de Cabanaconde fins al fons del canó, pujar fins a San Juan de Chucho, on faríem nit, i, després, recórrer per la vorera del canó els pobles de Tipay, Cosñihua i, algun altre del qual no recordem el nom... fins arribar al mal anomenat oasis, on una multitud de turistes d'arreu del món recueràvem forces per a pujar fins a dalt del canó, altre cop a Cabanaconde, per posar punt i final a l'excursió.

Per parts.

El descens fins al fons del canó fou un regal per la vista però una tortura pels genolls, sobretot pels de la Maria, que, després d'unes hores de caminata va començar a recordar les molèsties que ja havia tingut a un genoll i que finalment la van fer acabar el dia amb molt dolor. Tot i això, vam arribar fins a San Juan de Chucho per fer nit tal i com havíem planejat.

A San Juan, a l'hospedaje de la Gloria, on hem de dir que les habitacions eren "prou confortables", en Matt i la Nat van trobar un invitat sorepresa a l'habitació: un escorpí! i, evidentment, ja ens veieu a nosaltres a la busca i captura d'invitats no desitjats a la nostra habitació. Per sort, res.

La conversa amb la Gloria, la mestressa, fou genial:

-"Gloria, hemos encontrado un escorpión en la habitación!"
-"¿Sí? Es normal. Se meten por todas partes. Pero no pasa nada."
-"Gloria, ¿no pasa nada? ¿no son peligrosos?"
-"Claro! no son peligrosos! sólo si te muerden..."
-"Gracias Gloria. Ya estamos mucho más tranquilos."

Però bé, després de descansar com uns angelets dins la mosquitera, vam despertar-nos amb un paisatge preciós i amb un ratjos de sol que ens deien bon dia i que ens feien despertar-nos cansats, però de molt bon humor.

Després d'un bon esmorzar, reemprenem la caminata direcció Cosñihua, Tipay, etc. i tot el que el dia anterior havíem baixat... ara ho pujaríem... i, buuuf, com pujava! a més, pel camí ens acompanyava la pols, el sol, i les gotes de suor que rajaven dels nostres fronts imitant diminutes cascades!

Allà les onze del migdia arribaríem a Cosñihua on poguerem descansar una mica i agafar forces de nou. Però, un cop allà, el genoll de la Maria havia dit prou i, pobre, no podia fer ni una passa més.

A grans mals grans remeis.

Una mula! una senyora mula va ser el taxi que va dur a la Maria per camins estrets, polsegosos, i traçats arran d'impressionats tallats. Una experiència religiosa! doncs la Maria va resar tres-cents paresnostres i dos-cents avemaries!

Finalment, al migdia, arribada a l'esperat oasis i descans a cos de rei: palmeres, begudes fresques i bany en piscines amb aigua fresqueta i amb gent d'arreu del món banyant-s'hi. Sobretot, americans, que per aquí sudamèrica, apareixen per tot arreu.

Un cop dinats i descansats, au som-hi cap amunt! uns a peu, i, d'altres (la Maria i la Nat) amb mula, no per gust... sinó per necessitat! els genolls de les dues es negaven a funcionar correctament i no els hi donaven ni un moment de treva per a pujar sense dolor.

El camí de pujada no tenia massa secret... passa, passa, passa, passa... (respira)... passa, passa, passa, passa... (respira) i així anar fent! vam arribar al capdamunt després d'un parell d'hores i una mica més més eixuts que dues esponges després d'exprémer-les amb la mà! i, ja a dalt, les noies es van trobar amb una nova peruanada! doncs, el "mulista" (l'home que conduïa les mules) les deixava al capdamunt del canó i, au! ja us espavilareu per arribar al poble!

Ni cartells, ni direccions, ni persones, ni res! pura intuïció! van acabar escalant entre murs que separaven les terrasses de cultiu i, al cap d'una bona estona, arribant a l'hostalet, on, finalment, ens hi espararia un dutxeta amb aigua calenta a tots quatre!

L'endemà, de camí a Arequipa, decidim parar a la Cruz del Cóndor, lloc turístic per excel·lència on, suposadament hi habita una familia de còndors, que acostumen a sobrevolar la zona... aquell dia, però, devien ser de vacances... perquè només en vam veure un; que segur que era el que estava de guàrdia (com a les farmàcies).

Mentre esperàvem veure algun còndor d'apropet, de sobte, apareix en desbandada un grup d'estudiants en viatge de fi de curs (aquí les classes acaben al desembre i fins al març no comencen de nou).

Ens demanen que ens fem fotos amb ells... primer un, després l'altre, els professors també... i nosaltres sense entendre la situació (amb el temps ens hem adonat de que els turistes devem ser com una espècie més del país i, és clar, s'ha de retratar, al igual que es retraten els voltors, els papagayos o les llames).

Decebuts per no haver vist cap còndor d'aprop agafem el bus cap a Arequipa; recollim equipatges a l'hostal Europa de la ciutat i cap al terminal terrestre a comprar els bitllets via Cusco. Ho fem i, per sort, econòmics i en primera classe!

El Valle Sagrado (Písaq - Ollantaytambo - Moray) (21 de Novembre)

Quan un es troba passejant per la ciutat de Cusco, no s'imagina que en una hora de viatge en cotxe pugui gaudir d'un paisatge tan espectacular com el del Valle Sagrado. La veritat és que la seva bellesa és indubtable i, l'història que l'envolta, fascinant.

Òbviament, cap dels turistes es vol perdre aquest destí, doncs val molt la pena... i d'això se n'aprofiten els peruans. Però, de nou, a la seva manera: o està explotat turísticament o, està tirat de la Mare de Déu! En aquest cas, explotat.

Aquesta vall compren l'àrea que va des del poble de Písac al d'Ollantaytambo. Potser us esteu demanant el per què de "sagrado". Segons ens van explicar, és degut a que pels Inkas era un lloc inaccessible pels humans, on no era possible ubicar-s'hi! Era sagrat, una divinitat. I al respecte existeixen tres teories diferents.

Una d'elles és degut a les inundacions provocades per les fortes plujes que sofreix aquesta zona, l'altra per les possibles allaus de terra de les muntanyes que l'envolten i, finalment, per la creença que la terra de la vall se'ls empassaria! Increïble, però cert. No fou fins a l'arribada dels espanyolets que, a part de destrossar-ho tot i, matar i subordinar als Inkas en nom de Déu, també s'ocupà i s'habità la vall.

Així, nosaltres, juntament amb la Nat i el Matt, després de regatejar (com sempre!) un preu just, vam decidir llogar un cotxe per un dia i poder creuar de banda a banda el Valle Sagrado, gaudint al nostre ritme d'aquest meravellós paisatge. Aquest cop, sense conductors temeraris ni busos asfixiants. Tranquils. Això sí, algun cop sorpresos pels "rompemuelles"de les carreteretes!

Així doncs, ben dematí vam sortir de Cusco de camí a Písaq. Des de dins del cotxe podíem veure petits pobles pintorescs, envoltats de camps verdosos, de blat de moro. Després d'una hora i mitja de cotxe, seguint el riu Urubamba, una mica desorientats però sorpresos per la "tranquilitat" de la carretera, arribem a Písaq.

El poble de Písaq, la part baixa de la vall, és la colonial. Nosaltres, tan sols en passàrem i amb prou feina, doncs els busos turístics aparcats ocupaven gairebé tot el carrer! La nostra idea però era anar al Písaq incaic, a les ruïnes inques que es troben a la part més alta.

Allà, un jove es va oferir per fer-nos de guia. I, de moment, ens atraviríem a dir que ha estat el millor guia que hem tingut. Sí sí!

El jaciment arqueològic és impressionant i està molt ben conservat. La part del poble, les terrasses, els banys, el cementeri, el camí de l'Inka i els diferents controls per arribar a la zona ceremonial i noble -amb els seus temples-, la posada de l'Inka...

Enmig d'un paratge preciós, podíem imaginar-nos fa uns 500 anys, els agricultors treballant la terra a cada una de les terrasses, els nobles i els sacerdots envoltats de riqueses i temples, l'Inka caminant majestuós o assegut a la cadira de la "terrassa" de la seva posada... Tot un poble, tota una cultura amb els seus "ets i uts" que desaparagué amb l'espasa de l'espanyol. "¿Españoles?"... "Mmmm...¡ catalanes!".

Entusiasmats per la visita a Písaq. Interessantíssima. De nou al cotxe, camí a Ollantaytambo. Just arribar, ens trobem amb un poblet, encantador, però molt molt turístic. On ara, tot gira envoltant el turista.

El jaciment arquitectònic d'Ollantaytambo és també de veure! S'ha de dir però, que una vegada haver visitat Písaq, no t'aporta massa més de nou. Sí que és espectacular allà, la dimensió que ténen algunes de les peces de roca. Com es possible que tals pedres poguessin transportar-se fins al cim i treballar-se amb tal perfecció? Increïble. La visita fou més ràpida aquí, doncs una "plaga" de turistes van invadir la zona en qüestió de minuts i ens vam veure quasi obligats a partir!!

De Písaq a Moray. Passant poblets, i mig perduts - tot sigui dit-, per fi arribam a Moray, famós per les seves terrasses circulars en forma d'amfiteatre enfonsat. Sembla ser que Moray constituïa un centre d'investigació agrícola inca, dedicat a l'experimentació de cultius, segons els diferents nivells altitudinals en que es trobaven les terrasses, podent simular diferents microclimes i per tant, podent cultivar centenars d'espècies vegetals. La visita és ràpida, però és realment molt interessant! Val la pena, arribar-hi.

Hora de tornar cap a Cusco. Veure la posta de sol des de dins d'un cotxe, mentre passes per paratges enciadors i poblets com Chinchero... té el seu encant. Realment, el viatge de tornada fou molt agradable. Ja quan es va fer fosc, això sí, i els cotxes, taxis, busos i demés tornaven cap a la ciutat, el risc de la carretera augmentà molt considerablement! Estan tots ben bojos conduint! Ens reafirmem.

Sí que és veritat que ens quedem amb les ganes de visitar la resta de poblets i de jaciments del Valle Sagrado, però tal pla necessitaria uns tres dies de viatge, mínim, quedant a dormir pel camí... i no és possible, doncs el Machupichu ens espera! I no volem deixar passar massa més dies a Cusco. Hem visitat la ciutat, alguns museus i el Valle Sagrado en cotxe... En tornar ja visitaríem la resta de Cusco i els seus voltants! Queda pendent.

Trekking Salkantay, camí al Machu Picchu (23-27 de Novembre)

Passejant per carrerons i carreronets de Cusco trobes, a cada passa!, una agència de tours per a tots els gusts. És espectacular la quantitat d'ofertes que et pots trobar, però més espectacular és encara quan demanes el preu dels "trekkings"!!

Per fer el trekking pel Salkantay (com nosaltres!), que és el camí alternatiu al Camí de l'Inka, el preu pot oscil·lar d'entre 135 dòlars a 425 dòlars!Fàcil! Com pot ser que la diferència sigui tan tan taaaaaan gran? No té ni cap ni peus. Però més interessant es torna la qüestió quan te n'adones que l'oferta pot tenir a veure amb la nacionalitat que demanda!! Increïble.

En fi, nosaltres trobàrem un preu molt raonable i això va suposar "l'endavant!" per partir cap al Salkantay i el Machupichu! Cinc dies i quatre nits per arribar-hi.

A les 4.30 h. en dansa! Ens trobem drets, palplantats, a la porta de l'hostal, esperant... un bus. En principi. Comencem el dia emperò amb la puntualitat peruana. Són les 5.30 h. passades quan apareix el guia. En Wilson. I ens porta al bus que es troba a la Plaza Regocijo.

Dins el bus, ens podem adonar que el grup és ben variat, gent de nacionalitats ben diverses. Companys de Fransa, d'Itàlia, de Canadà, d'Estats Units, Suïssa i d'Israel. Pot ser interessant el viatge!

El pla és el següent. Viatjaríem unes quatre hores en bus fins arribar a Mollepata, on esmorzaríem i agafaríem forces per a iniciar la primera caminada fins al campament de Soraypampa. El segon dia seria el més dur, passaríem pel nevat del Salkantay i arribaríem al punt més alt de tot el trekking, a 4600 m. d'altura, fins arribar al campament de Colpapampa. El tercer dia caminaríem per un paratge ben diferent al de fins aleshores (verdor abundant, cascades, fruites exòtiques, bromèlies i orquídees, etc.), passant per Sahuayaco i anant en bus fins a Santa Teresa. El quart dia passaríem per la central hidroelèctrica i seguiríem la via del tren, camina qui caminaràs, fins arribar a Aguas Calientes. A l'endemà, el cinquè dia, seria la pujada al Machu Picchu i la seva visita!

Aíxí doncs, perquè us faceu una idea d'un dia del trekking... ens aixecàvem ben dematí. Entre les 5.30 h. i les 6.30 h., depenent del dia que ens esperava! Sorpresa la nostra quan ens venguéren a despertar amb una tassa de mate de coca! La veritat és que el despertar es fa més agradable (més encara si la nit ha estat freda!).

Després, recollíem la maleta i el sac i, esmorzàvem. Un esmorzar bastant complet, doncs no ens vam quedar mai amb gana!! Pa, confitura, mantequilla, cafè o tè, llet d'avena o ponche de faves o xocolata calenta, etc. Molt bé! Fins i tot ens donaven un petit snack per mig matí!

Després de l'esmorzar tocava caminar d'entre quatre a sis hores, depenent del dia. Paràvem per a dinar. Un dinar... millor de l'esperat, la veritat. Això sí, de l'arròs no ens vam salvar cap dia! Ni migdia ni vespre. Arròs cada dia a voler! Després del dinar, a caminar de 3 a 4 hores.

Arribem al campament i ens ho trobem tot muntat. No ens podem queixar. Tan sols fa falta escollir la tenda i el matalasset. I just arribar ja tenim un petit berenar, per treure la gana. Genial. Quasi sense aixecar-nos de la taula, el sopar! I després, sobretaula amb es més avinguts del grup!!! Que curiosament som tots, llevat dels d'Israel. Un grup ben "especial" (per ser suaus amb l'expressió!). Tres anys de "mili" no poden ser bons per cap cervell del món.

Fets pols, perquè la veritat és que el cosset rebia, ens ficàvem dins al sac tapats fins les orelles i a dormir!!! Gorros, forros, capes i capes de mitjons, pantalons, etc. tot s'hi valia per no passar fred!! semblàvem unes cebes!!

La veritat és que vam acabar molt contents del viatget, vam fer molt bons amics i vam passar molts bons moments. Si ens hem de quedar amb algun dia... els dos ens quedem amb el segon!!! Veritat que és el més dur però encara és el principi i estem frescs i, el paisatge és impressionant, genial! L'esforç es veu recompensat cent vegades, sens dubte!!

Un dia per no obidar mai però, el dia del Machu Picchu. L'últim. El fi del viatge. El premi!

Se'ns fa molt difícil explicar en paraules el Machu Picchu.

És una de les set meravelles del món i amb això ja està dit gaire bé.

Si voleu saber què se sent... agafeu la maleta i cap al Perú!!

Ara, tornem a ser de nou al Cusco. Aprofitant per acabar de conèixer els racons de la ciutat, fer alguna cervesa amb els amics del trek que queden per la ciutat i, preparant la ruta per a seguir el viatge.

Proper destí: Puno. El llac Titicaca ens espera!

Una estimada a tots!!

PD: Tenim totes les fotos penjades a l'àlbum!!

Nazca. Turisme 100% al mig del desert.

Actualitzem de nou. Ara, però, des de la capital de l'imperi inca: Cuzco. Una ciutat que ens agrada molt i que trobem fascinant. És, per nosaltres, la Roma de sudamèrica. Doncs caminant pel carrer tens pocs moments per tancar la boca i no quedar bocabadat amb els meravellos carrerons, les magestuoses places i multitud d'edifics empedrats i detalls i detallets que captiven.

Però, de moment, no parlarem més del Cuzco perquè encara l'estem descobrint; reprendrem l'actualització a Nazca, on ho vam deixar.

Nazca (10-12 de Novembre)

El desert de Nazca va suposar canviar de xip completament. Doncs vam passar de la selva amazònica verda, frondosa, dinàmica, atractiva, misteriosa, màgica; al desert de Nazca marró, àrid, dur, solitari, polsegós.

Però, si a primera vista ens semblava que el desert era un lloc mancat de vida, hem de dir que ens equivocàvem per complet! en el racó més insòlit hi havia un parell de cases... enmig de valls seques i perdudes s'hi dibuixaven, a llarga distància, les figures d'un parell de mules i alguns homenets caminant cap a qui sap on i carregant qui sap què... molt curiós. Fascinant la capacitat d'adaptació que podem arrivar a tenir!

Però bé, explicarem que vam fer per Nazca. Els primer dia ens el vam agafar per descansar, ubicar-nos i començar a preguntar i a informar-nos sobre la civilització nazca, pre-inca, que són, com no, els que van crear les famoses i explotadíssimes línies de Nazca.

Així començàvem a situar-nos i, per acabar el dia, vam decidir anar a l'observatori astronòmic (Maria Reiche) per escoltar una explicació sobre l'orígen de les línies i la seva utilitat. I, a més, per observar amb un telescopi Júpiter, primer, i la lluna, després.

Serem francs. Com sempre. I direm que la conferència va ser un desastre... perquè no ens vam enterar de la missa la meitat. Doncs, com que erem els únics que no parlàvem anglès no ens van poder fer una explicació en castellà i vam haver de xupar-nos la hora i pico de xerrada en angloperuà!!! un idioma que encara no dominem del tot...

Decepcionats... vam decidir que una pizza ens treuria el mal sabor de boca... i així va ser!! ;)

A l'endemà, farts ja de passar dies sense fer massa acitivitat física, de cap a provar el sandboarding! una espècie d'snowboard sobre les dunes del desert... com sempre, però, regatejant fins l'últim cèntim per trobar el preu "just" i no massa abusiu. I, és calr, com que ja som uns negociants notables: ho aconseguim.

Així que de bon matí pugem a un boggie de l'any '88 (segons la versió oficial del "guia") i ens n'anem cap al desert sense capó del motor per "afavorir la ventilació"... però, clar, sense tapa... els líquids del motor del cotxe... com podeu imaginar... ho esquitxaven tot! i, de tant en tant, xof! ... xof!... xof! samarreta estampada amb l'oli de motor; xof!... xof!... "puaaajjjjjsss!" (líquid refrigerant a la boca!); i així anar fent mica en mica mentre avançàvem pel mig del no res entre runes pre-inques i "rius" més secs que el cervell del totpoderós Juanca!

Però, de cop, divisem les dunes i al "guia-conductor-professor" el posseix l'esperit del Carlos Sainz i comença a apretar aquell pot de boggie i comença un rally per les dunes! sort que els déus van decidir protegir-nos i no ens va passar res... però va ser tota una experiència religiosa!

Un cop el jefe va veure que ja teníem tots cara de geisha (pàlids i amb els ulls axinats) va aturar el pot i vam començar la pràctica de sandboarding; a l'estil peruà és clar! és a dir, pit i collons! que la tècnica te la dóna l'instint de supervivència home!

I, sí sí, som-hi tots a mirar d'arribar abaix de la manera més digne possible... de peu o estirats! i, la veritat, és que va ser mooolt divertit! i així vam passar un parell d'hores per les dunes amunt i avall amb el boggie com a remontador!

De tornada a la ciutat, parada en un aqüeducte de la cultura nazaca; seguim fascinats amb la manera tan increïble que van aconseguir d'adaptació al medi, doncs feien arribar l'aigua canalitzada al desert des dels Andes! i, a més, les canalitzacions seves mai s'assecaven! encara avui hi corre l'aigua! impressionant!

Al vespre, ens enterem de que una científica, Victoria Nikintzki, amiga de Maria Reiche (una científica alemana que es va passar més de 40 anys investigant en solitari les línies de Nazca i que les va obrir al món) seguia vivint a Nazca donava conferències sobre les línies i decidim d'anar-la a veure.

Quina experiència! Excèntrica, crítica i desquiciada... però, també, brillant, genial i culta! ens va fer una expliació magistral sobre les línies de Nazca i les múltiples teories sobre el seu significat. A més, i encara més interessant, ens va explicar com funcionava l'explotació de les línies per part de les agències de turisme i de les "entitats" creades per a "protegir" les línies que lo únic que fan és fer calaix! business és business, oi?

Total, que vam acabar sortint de casa seva a les tantes de la nit després de rebre una oferta per part seva per anar-li a tallar les branques dels fruiters que tenia al jardí a canvi d'una excursió amb ella pel desert... decisió final? suficient dosi de Nikintzki, ens quedem amb lo millor i obviem les seves sortides llunàtiques.

I, finalment, el dia 12 de Novembre, sobrevolem les línies de Nazca. Evidentment, després de negociar molt i molt per un preu ajustat. Hi ha empreses que demanen fins a 120$, 130$ o més dòlars per 30 minuts de vol! increïble! per sort, nosaltres no vam pagar ni la meitat!

Un cop dins l'avioneta, o, millor, avioneteteteteteta... perquè només hi cabíem quatre: pilot, copilot i nosaltres dos; resem un "crec en tots els déus" perquè cuidin de nosaltres mentre volem a 250m del terra entre tremolors i moviments extranys!

La vista de les línies des de l'aire és acollonant. No tenim més paraules.

Haureu de venir i veure-ho vosaltres mateixos perquè és increïble.

I, un cop al terra, l'atzar ens somriu de nou! al mateix aeroport ens trobem amb en Matt i la Nat! els amics francesos!

Collonut! decidim esperar-los, anar a fer una cervesa, i seguir el viatge junts! i, fins avui, encara hi estem! i la mar de bé! rialles constants i molts bons moments que ja tenim al record per sempre! i, lo millor, dos amics nous que són molt bona gent!

I, ara mateix, és tard i no podem actualitzar l'estada a Arequipa i al Cañón del Colca, però ens comprometem a fer-ho en una setmaneta... doncs aquests dies no podrem... perquè serem fora fent el camí de l'inca!

Una estimada a tots!

Per parts: molts dies, molts llocs, moltes coses.

Ufffff!! Han passat forces dies des que vam escriure a Chachapoyas, així doncs no serà fàcil resumir tot el que ha passat que ha estat força i variat. De tot una mica. Des de trobar carreteres tallades per allaus de pedra, fang i arbres, a navegar per rius amazònics passant les hores estirats a les hamaques, fins a descobrir, a la selva, l'acolloniment que poden provocar les taràntules al veure-les sota la tenda de campanya...

Comencem doncs. Per parts.

De Chachapoyas a Tarapoto (28 - 30 d'Octubre)

Després de Chachapoyas, vam agafar un colectivo per arribar a Pedro Ruiz (un petit poblet ubicat en un nus de carreteres) on agafaríem, després de més de dues hores de retard, un bus que ens hauria de dur fins a Tarapoto en unes sis o set hores.

En principi, clar. No pots donar res per fet!

De les 6.00 h. estem en dansa. Després del viatge amb el colectivo - que el podríem definir com a "temerari", sens dubte! - i més de dues hores de retard... aconseguim pujar al bus, per fi. Fem un alè perquè amb unes sis o set hores arribarem a Tarapoto... tampoc no és tant! (ens autoanimem).

Tot bé. Fins que...! Fins que quedem enmig de la carretera parats, atrapats per els allaus de pedres i el desbordament de la "riera", gran, molt gran, a causa de les fortes plujes. Sumem 5 hores més de retard. Genial!

Així, arribàrem a Tarapoto a les 22.00 h. de la nit, amb un viatge de 16 horetes a sobre... Res comparat amb el que ens imaginàvem, doncs ens veiem dormint en el bus... per sort, vam acabar dormint en l'hostalet de la July, una dona "peculiar" (per dir-ho d'alguna manera).

El dia després, dedicat al descans, ubicació a la nova ciutat, recollida d'informació vària i... a la nit, el plat fort del dia: partit de voleibol femení "de menores", és a dir, juvenils. Ni més ni manco que la selecció peruana contra la universitat César Vallejo. "Partidàs".

6.000!!! 6.000!!! 6.000!!! 6.000!!! 6.000!!! persones veient el "partidàs" de "menores".

Increïble.

L'endemà, ràfting pel riu Mayo durant tot el dia. Divertit i remullat. Al primer ràpid una onada ens tapa per complet i ens envia de cap, de cul, d'esquena... a tots a visitar els remolins del riu! Comencem bé. De la resta de ràpids, per sort, ens en sortim amb èxit! Durant el recorregut poguérem veure la flora i la fauna de la regió. Ens quedà gravat el Shansho, un ocellot pudent i fastigós, que per això s'ha salvat de la cassarola dels Shankas (els indígenes que habiten a la vora del riu).

Per cert, vam quedar impressionats de l'estil de vida que encara porten avui dia aquests indígenes, doncs vam poder parlar amb una vella, que ens mostrà casa seva i ens explicà què feien i deixaven de fer. Molt interessant.

Nit de pub. Amb piscos i cerveses sobrela taula, compartíem les últimes paraules i rialles amb l'Isidoro, el nostre amic i company de viatge de Madrid, dues franceses que havíem conegut i el Marcos, el guia del ràfting. Interessant la conversa amb el Marcos sobre les condicions de treball i funcionament del mercat d'esports d'aventura de la regió.

De Tarapoto a Yurimaguas (31 d'Octubre)

Després de tres horetes de dormir... a les 5.00 h. ja estem col·locats al colectivo direcció a Yurimaguas. De nou, qualifiquem el viatge de "temerari". Sembla que per ells el "xiiiiiiiiiiiiiiii!!!" de les rodes en agafar les curves no els preocupa massa. És més, els agrada. Els excita. Estan com una puta cabra!

Ens adonem que hem arribat a Yurimaguas, pels cops i crits insistents a les finestres del cotxe d'un eixam d'homes que ens desperten del nostre son! "Iquitos, Iquitos!, toc!, toc! ehhh!, Lagunas, lagunas!, toc!, toc! tooooccc!, Taxi, taxi, taxi!! Taxi amigo!?, toc toc toc toc toc!!!! Le llevo la maleta amigo? La maleta amigo!...".

Psssssssssssssssssssssssst!!!! siusplau!!!!

Al final, decidim marxar amb el "mut" del poble. Un noi jove, tímid i correcte, que s'ho mirava des de la distància, direcció al port per agafar el vaixell cap a Iquitos.

El port d'Iquitos... quin cristo!! Semblava com si haguéssim fet marxa enrere en el temps... un vaixell de tres pisos en hauria de dur al nostre destí.

En el primer pis, la càrrega... de tot, des de sacs d'arròs fins a un tancat amb bous! i un porc que pol·lulava per allà. En el segon pis, tot de gent col·locada com sardines en llauna però amb hamaques pengim penjam per tot el llarg del vaixell. I, finalment, a dalt, al tercer pis, classe superior, igual que el segon, però mes car i, per tant, amb menys gent i més aire!!

Total, que aquest vaixell, en teoria sortia a les 14.00h. Decidim fer una volta per Yurimaguas. Mercat, plaça d'armes i prou. Molt sol i xafogor que ens feia suar de valent.

Per si de cas, a les 12.30h ja hi erem. Allà, instal·lats a les nostres hamaques... dormint amb un ull obert i esperant la sortida amb l'intriga que, diariament, tenim per saber si els horaris es cumpliran o no. Podríem dir que totes les companyies de transports del Perú, ja sigui per terra, aigua o aire, estan molt ben assessorades per RENFE. Ja ens entenem.

Total, que a les 15.00h, un francès, en Matt, se solidaritza amb nosaltres i ens explica que el vaixell es retrassarà en sortir... unes... 30 hores!!! més d'un dia!!! en principi clar... perquè aquí, qui diu 30, diu 40, o 50 o 60!! no sembla que els hi preocupi massa lo de la puntualitat!!

Ens afanyem a comprovar que realment és cert el que ens diu i busquem una solució immediata. La trobem mentre fem unes cerveses amb en Matt, la Nathalie i en Quentin. Tres francesos amb els que viatjaríem durant una setmana.

Contractem un tour per la selva de la reserva de Pacaya-Samiria i anem a cancel·lar els bitllets... i a recuperar els diners... com no, problemes. Molts problemes. Resumint, al posar-nos una mica seriosos en cinc minuts teníem en mà tots els diners. Això sí, al sortir del port, la mateixa gent darrere nostre a vint metres... unes vuit persones... i cames ajudeu-nos a buscar un motocarro i sortir pitant. Tot un èxit.

Dormim a Yurimaguas. Oh!! sorpresa!! Igual que a tota la ciutat, on els escabarats gegants voladors són els amos de cel i terra, la nostra habitació no podia ser una excepció. L'exèrcit d'escarabats no podia consentir tenir un reducte sense conquistar i emprengueren l'atac!! Per les finestres, per sota la porta, per les tuberies de la dutxa, per tot arreu!! Però la nostra resistència va ser ferotge... vam tapar tots els forats!! no entrava ni un escarabat!! però tampoc... cap alè d'aire... però vam dormir tranquils... amarats de suor, però tranquils!! i orgullosos de la victòria!!

Un dia molt intens.

De Yurimaguas a Lagunas (1 de Novembre)

9 hores damunt el Romántico, una "lancha" com diuen aquí, ens van dur fins a Lagunas. Sort que el viatge penjats a les hamaques va ser entretingut i nou per nosaltres. Més còmode de l'esperat. A més, vam poder conèixer més a fons als companys francesos, i, ja vam connectar molt bé amb el Matt i la Nat, uns cracks. Una parella molt maca.

L'arribada a Lagunas va ser molt interessant. Directes a un hostalet molt senzill però acollidor i, de seguit, a sopar a casa del Luis Góngora, president en funcions de l'associació de guies amb la que faríem el tour, ACESTUR, molt recomanats, per cert.

A casa seva, durant el sopar (arròs, ou fregit i pa), vam perfilar els detalls dels dies que havíem de passar per la selva i, també, el preu. Molt autèntic. En plan pacte a l'antiga: dues parts interessades i un testimoni. Converses que s'allargarien durant unes quantes hores mentre anàvem tastant el licor de canya de sucre sol i combinat amb mel pura d'abelles. A banda, és clar, d'acompanyar les converses d'alguna que altra cervesa.

Després de tot, a preparar la motxilla per passar cinc dies a la selva.

Reserva Nacional Pacaya-Samiria (2-6 de Novembre)

Per començar el viatge, de bon matí, altre cop a casa del Luis per esmorzar un bon plat d'arròs blanc, amb ou fregit, pa i peix!! fregit, és clar!! Per variar...

Embarcats als motocarros fem cap a l'entrada de la reserva. Durant el trajecte imatges que costen una mica d'entendre i pair. Nens carregant pesos a l'esquena amb una cinta al front que els servia per aprofitar millor les poques forces que tenien. Descalços. Sota un sol que ho cremava tot. Tot això, per col·laborar amb el treball de la chakra familiar, és a dir, el troç de terra que conreen les families per extreure'n aliment per susbsistir i vendre'n el sobrant.

Un cop a l'entrada de la reserva coneixem els nostres mitjans de transport per visitar la reserva... canoes de fusta tallades en troncs d'arbres selvàtics dels quals no recordem el nom. Per impulsar-les, és clar, rems de fusta tallats a mà pels propis guies. El nostre, el Marcial Góngora, un carck. El "McGiver" de la selva!!! quin paio!!! tenia solucions per tot.

En Marcial era un home, sobretot, bo. Humil, treballador, tímid, prudent. El seu cos el delatava. No podia enganyar-nos. Doncs no havia tingut una vida gens fàcil. Molt treball, molt dur, molta suor i molta sang. Respectava la selva perquè hi havia viscut (o sobreviscut) durant anys treballant el caucho. És a dir, extraient la sàvia del shiringa a cops de machete i havent de recollir aquest or blanc d'uns 180 arbres escampats per tota la selva. En un dia!! A més, havia treballat el seu bocí de terra per mirar de guanyar alguns soles de més i gastar-ne menys. Ara, des de fa uns quinze anys, que porta a turistes a mostrar-los la seva casa: la selva.

Res se li escapava dels sentits. Ja fos mitjançant oïda, olfacte, gust, tacte o vista ell ens portava als llocs adeqüats perquè gaudíssim de la flora i fauna al màxim. Dofins rosats, grisos, piranyes, peixos elèctrics, l'ocellet víctor díaz (l'anomenen així perquè quan canta sembla que digui aquest nom), lloros de tot tipus, tamany i colors, papagayos, tucans, pájaros carpinteros, cóndors de la selva, taràntules (grans, molt grans), anacondes nedant, monos i mones de tot tipus (perezosos, mushmuki, guapo, rojo, fraile, machín negro i machín blanco...), cocodrils i mosquits. Mooooooooolts mosquits. I picades, moooooooooltes picades.

La llista d'animals és moooolt llarga!!

Els dies dins la reserva funiconaven més o menys igual. Als matins, després d'esmorzar d'arròs blanc, ou fregit i peix, com no! navegàvem unes quantes hores observant plantes i animals i conversant amb el Marcial. Parlava poc però se l'havia d'escoltar. No deia cap paraula sense sentit. I gràcies a ell vam aprendre quines plantes eren medicinals, per què les utilitzaven, com les preparaven, etc. També intercanviàvem opinions de temes com la religió, la feina, la familia, els estudis, la vida al seu poble i a Europa, problemes i trivialitats que anaven sortint.

Així, tot passejant durant cinc dies pel riu Samiria, el río espejo, segons el Marcial, perquè s'hi reflexaven en les seves aigües arbres, plantes, núvols, tot, vam anar coneixent tot l'entorn que ens envoltava.

Vam dormir en cabanes de fusta, vam acampar a la vora del riu, vam provar de pescar piranyes (sense èxit), vam nedar entre piranyes i peixots varis, vam navegar de nit per intentar observar els cocodrils, vam aprendre a jugar al pòker en els dies de pluja intensa, vam rebre un atac de picades de formigues caigudes d'un tangarana que ens van mossegar per tot arreu, vam dormir acompanyats d'una taràntula parda, ens vam "dutxar" al riu a base de fregades amb la pastilla de sabó i, acollonant! vam veure com un nen de 2 anyets es fotia un peixot sencer, amb espines de collons, sense cap problema i plorant si li treien el plat!

Resumint, una altra experiència molt interessant i enriquidora. Inoblidable.

De Lagunas a Iquitos (6-7 de Novembre)

Vam sortir de Lagunas cap a Iquitos en un altre vaixell. L'Eduardo VII. Avorrit. Molt cansats de la selva. Bruts. Suats. Acalorats. Amb ganes d'arribar a port i dutxar-nos tranquilament. I dormir en un llitet una mica còmode, o, com a mínim, sense masses mosquits, aranyes, i demés bitxos raros. I, molt important, no menjar arròs, ou o peix!!

Però, com sempre, missió impossible passar un viatge tranquil. Després de 24 hores de viatge i de dormir amb un ull obert a les hamaques per mirar de que l'equipatge no volés... rebem notícies del capità de que no ens podrà deixar a Iquitos per un problema amb la capitania marítima. Genial.

Avorrits, i aconsellats per uns amics peruans iquitenys, l'Anita i marit, decidim baixar a Nauta i agafar un colectivo amb ells. Al cap de 30 hores de viatge, per fi, arribem a Iquitos. A les 02:00h de la matinada i deambulant per la ciutat en recerca d'un lloc per dormir. Després de que no ens volguéssin, per les pintes, a molts llocs, al final, trobem un hostalet que ens acull. Una nit només.

Però, el dia no s'acabà. De pet a l'hospital a acompanyar en Quentin que presentava símptomes de dengue o malària. El visiten, el tracten i sembla que millora. Al final, per fi, tornem a "casa" i a dormir... són les 05:00h del matí i estem morts.

Iquitos (7-9 de Novembre)

Havent descansat una miqueta. Ens despertem i busquem un millor hostal. Perquè entre la rata que vam veure a la nit. L'agua glaçada de la dutxa i el foc que sortia de l'interruptor de l'aire acondicionat... millor algun lloc més confortable. Ho necessitem més que mai i en Matt i na Nathalie també ens acompanyen.

Trobem el paradís. Hotelet amb piscina, aire i aigua calenta!! genial!! perfecte!!

La visita a Iquitos va ser breu perquè en un parell de dies, encara no, vam poder conèixer mínimament els llocs més rellevants de la ciutat. El malecón Tarapata, Raimondi, la casa de fierro, la plaza de armas, el mercat i el barri de Belén, amb les seves cases flotants.

Iquitos ens va agradar però la calor era insuportable.

Iquitos - Lima - Nazca (10 - 11 de Novembre)

Amb ganes de continuar el viatge cap al sud del Perú, decidim que la millor opció per aprofitar els dies és agafar un avió cap a Lima. Doncs, en un parell d'hores fem el mateix trajecte que per aigua i terra en casi una setmana. O més, perquè aquí, res és segur.

Així doncs, vam agafar l'avió i, pim pam, a Lima. On ens despediríem del Matt i na Nat que esperem tornar a veure ben aviat. O a Sudamèrica o a França o a Catalunya. Molt bona gent. Molt. Contents d'haver compartit aquests dies amb ells. Esperem que el viatge els hi segueixi anant la mar de bé.

Nosaltres seguim amb el nostre viatge i agafem un bus cap a Nazca. On estem ara mateix. Esperant pactar algun preu econòmic per sobrevolar les línies i conèixer, una mica, el desert i la cultura nazca.

Així doncs, donem per actulitzat el blog i esperem no haver-vos robat més d'un parell d'hores del vostre temps!! prometem tornar a actualitzar al ritme normal el blog.

Una estimada a tots!!

Intentarem pujar fotos a l'àlbum de picasa en poder.

Perú!!! Piura - Chiclayo - Chachapoyas.

Finalment, i, després de moltes hores d'espera a Machala, vam poder agafar un bus cap a Piura, Perú, previ pas pels passos fronterers d'Ecuador i Perú.

Una frontera increïble. Si aconseguies aïllar-te de la música de fons que tot el trajecte ens va atormentar, merengue arreguetonat (per definir-ho d'alguna manera), a tot volum, podies fer un salt en el temps i imaginar-te en una frontera d'aquelles que nosaltres només coneixem per pel·lícules de la postguerra o segona guerra mundial.

De nit, carrers solitaris, controls militars i policials abans d'arribar a les respectives aduanes, i, espai molt ample entre frontera i frontera. A més, el pas dels cotxes, taxis i mototaxis, feia que s'aixequés una polseguera d'allò més intrigant...

Un escenari molt espectacular pel que ens esperava a l'hora de fer els tràmits. Diguéssim, que el funcionament d'aduanes d'ambdós països, aquí, a Catalunya, ho vindríem a definir com... (i, perdó)... una casa de putes!

Funcionaris torracollons que deixaven de ser-ho al ser untats davant el nostres ulls pel conductor del bus, fet que, en el fons, ens va agilitzar el passi. Canviadors de moneda ambulants amb bitllets "lavados con Perlán", taxistes caçaclients casi casi agafant-los pel braç i buscavides que et volien ajudar a omplir un qüestionari a canvi de quatre duros. Tot plegat, impressionant.

Un cop arribats a Piura, la primera ciutat del Perú on vam parar, una peruana que va viatjar amb nosaltres ens va fer de guia fins a una nova terminal de bus per fer el canvi fins a Chiclayo. I, directes a Chiclayo. A la costa nord peruana.


Chiclayo, en sí, no és que ens agradés massa, i, com aquell qui diu, era una ciutat que havia de ser de pas. Però, sort, que vam agafar un hostalet apanyat i vam decidir agafar un "tour" que també vam regatejar fins a arribar a una xifra que ens va semblar justa. I, quina passada!! La tomba del "señor de Sipán", visita a les piràmides Moches i, finalment, visita al museu on hi havia peces d'orfebreria i ceràmica d'aquesta cultura.


Va ser impressionant. Doncs, esperàvem res, o gaire bé res, de la volteta, i ens va acabar agradant i fascinant!! Va ser enriquidor i, també, cansat, doncs vam passar el dia sencer amunt i avall anant de la tomba a les piràmides i, després, al museu. Però va merèixer molt la pena.


L'endemà al matí, altre cop al bus, nou horetes per arribar a Chachapoyas (al departament de l'Amazones) i, poca cosa. Menjar, molt de menjar, doncs vam arribar afamats!! I, amb calma, buscar un hostalet acollidor, còmode i, com sempre, econòmic. I, el vam trobar.


De pas, per baixar el preu de les habitacions, vam pactar fer una visita a les ruïnes de "Kuélap" amb l'agència que treballava amb els de l'hostal i, tot plegat, collonut.


Ja tenim agafat el ritme al funcionament del dia a dia. Regateja per aquí, confirma per allà, pregunta una i mil vegades per tot, i, en general, informa't bé de tot si nos vols que et prenguin el pèl. Que, segur, ens el segueixen prenent. Però menys.

Avui, hem visitat Kuélap. I, també, ens ha fascinat la fortalesa-temple-ciutat que tenien al capdamunt d'un penyassegat que quan el miraves d'aprop acollonia. I bastant. Vaja, molt.

Hem pogut comptar amb els explicacions d'una guia que formava part de l'equip de treball i, la veritat, és que ha estat collonut poder compartir un viatge per la cultura sachapoya amb aquella dona, perquè ens ha ensenyat moltíssim i respost a les mil i una preguntes. Hem passat un dia molt interessant i profitós.

Ara, de tornada ja a Chachapoyas, hem establert el nou destí: Tarapoto. Per després anar cap a Iquitos amb vaixell via Yurimaguas. Ens esperen hores i hores damunt colectivos, busos i de més per arribar... però creiem que mereixerà molt la pena perquè, per fi, podrem navegar pel riu Amazones, cosa que ens fa especial il·lusió als dos!! :)

Així, esperem actualitzar des d'algun lloc en ple Amazones.

Una estimada per tots!!

Cuideu-vos molt que nosaltres prou que ho fem!!


www.pìcasaweb.google.com/calamarieta

Riobamba - La Nariz del Diablo - Cuenca - Machala. Perú a la vista!!

Riobamba va ser interessant. La ciutat, coneguda aquí també com la "Sultana dels Andes", és una mescla de ciutat colonial i moderna, ben agradable per a passar-hi el dia...

Després de recórrer els carrers de la ciutat i prendre'ns el millor cafè en llet des que hem arribat a l'Ecuador, ens vam ficar al Teatrillo del Casal Cultural, on es portava a terme un cicle de cinema gratuït i posteriorment, un debat al respecte. La pel·lícula era: "Pan y rosas", molt interessant i recomanable, que obrí un debat sobre la immigració sense desperdici, amb opinions en primera persona i aportacions de professors universitaris i, de gent amb un nivell cultural elevat.

Sorpresa la nostra que un professor universitari i periodista ens va començar a preguntar i vam entaular una conversa que durà tot un sopar, una sobretaula i... fins l'hora d'anar a dormir. En Henry, així es deia, tan sols havia arribat d'Espanya feia tres mesos i recent "incorporat" a la seva terra natal ens explicà les seves impressions. Converses interessants mentre menjàvem un "Chaulafán" a una "Chifa" i uns "jugos" de pinya.

De Riobamba mateix surt el tren que et porta fins a la Nariz del Diablo. Anteriorment era el tren Transandí que et portava de Guayaquil a Quito, però actualment només arriba a la Nariz del Diablo, tal i com hem pogut comprovar, totalment turístic. Malgrat tot, és un trajecte que no es pot deixar perdre (sobretot, assegut al sostre del tren!) perquè és impressionant, sobretot el tros que va d'Alausí a Sibambe (la Nariz del Diablo!) que s'obrin davant teu uns paisatges que no tenen descripció possible!

El tren ens deixà a Alausí, des d'on agafàrem un bus en direcció a Cuenca. Tothom ens havia recomanat anar a n'aquesta ciutat i no m'estranya doncs té un casc antic preciós i es respira un ambient molt agradable i tranquil. De fet, creiem que si haguéssim d'elegir un lloc per viure de l'Ecuador, elegiríem Cuenca. És diferent. Lluny del caos de Guayaquil, per exemple!

Cuenca ens va agradar molt. Vam visitar varis museus però entre aquests, un destacà! El Museo del Banco Central Pumapungo. Genial. De veritat. Sobretot ens cridà l'atenció una part del museu, l'etnogràfic, on et mostren les diferents ètnies existents a l'Ecuador amb les seves respectives tradicions i creences, i ho fan detalladament i amb mostres que gairebé semblen reals! Passes dins les seves vivendes, palpes les seves eines i la seva vestimenta.

Impressionant quan vam veure els "tsansas", que són caps reduïts! Tal com ho sentiu. És un ritual propi d'una tribu ecuatoriana de l'Amazònia, la Shuar, en que el cap de l'"enemic " - perquè ens entenguem- derrotat es redueix a la mida d'un puny. Actualment és prohibit fer-ho amb cap de persones, però no amb els d'animals (de monees!). Impressionant!

A la part de darrera del museu també pots observar les ruïnes de Tomebamba (o això es creu), una ciutat que diuen que va arribar a fer ombra a Cusco! durant el domini de l'Imperi Inca. La veritat és que d'aquella ciutat però, poc se'n pot destriar! Tan sols són unes ruïnes en un voltant verdós i agradable...

De Cuenca, aquest matí hem partit cap a Machala, disposats a enllaçar amb un bus cap a Piura, Perú ja! I així poder arribar de nit a Chiclayo, però...

... ara mateix, encara, ens trobem a Machala. No res planejat, doncs en principi en aquestes hores hauríem d'estar a puntet d'arribar a Piura, Perú!

I és que el factor "sud" i el factor "costa" no es podien resoldre de cap altra manera que en un ambient caòtic i, gent esverada i passota... Bé, no sé si aquest l'adjectiu per designar-los en el dia d'avui, perquè digueu-nos si és normal que si l'horari de sortida del bus és a les 14.00h. surti a les 13.00h. perquè - per coses de la vida - ha arribat abans a l'estació! Ah molt bé! Avui tenien pressa... Increïble. Doncs millor parlarem de gent: despreocupada o, dit d'una altra manera, que se'n toca els collons de tot i de tothom.

I per això, per aquesta genteta tan maca, ens trobam perduts a Machala. Sense cap interès, llevat de les dones polícies que vesteixen una minifalda a punt de petar i uns talons de pam i mig, segons tots els homes de la ciutat! Per sort, encara, hem estat entretinguts però, doncs s'ha armat un bon bullit-sarau degut a la rebuda del Vicepresident d'Ecuador a la Cambra de Comerç de Machala. A més a més hem pogut ser en una diada intercultural dels pobles d'Ecuador, on hem pogut observar danses tradicionals i música d'arreu del país (des de la tribu dels Shuar de l'Amazònia fins als de Loja).

I res més, us deixarem perquè han de tancar. Aquest cop no hem pogut posar fotos... però tan aviat com poguem les penjarem...

La pròxima actualització serà des de Perú, esperem!!

Molts petons per a tots!!!!!!!!

PD: Per cert, aquests dies hem fet un amic professor d'educació física de Madrid, l'Isidoro, company de viatge bo i millor persona! Des de Riobamba fins aquí anem junts! Ja us explicarem més que tenim tard! Ens tanquen!!! Abraçades!

Latacunga - Ruta Quilotoa - Baños - Puyo. Dies intensos.

Al final l'actualització la fem des de Baños. Un poblet visitat per extrangers i ecuatorians que ens recorda, en certa manera, a Cerdanya. Doncs el paisatge és semblant i el cap de setmana és ple de moviment frenètic per tot arreu. Amb la gran diferència que està ubicat sota un volcà actiu. Més que volcà... volcanot! el Tungurahua! quins valents vivint aquí tú! en el moment menys pensat els hi fotrà un pet i tots a prendre pel sac... estan com unes cabres aquests ecuatorians...

Abans d'arribar fins aquí, però, hem passat unes quantes experiències de tot tipus! Des d'acampar a la vora de la Laguna Quilotoa i passar la nit més freda de les nostres vides... a sopar amb una família de la comunitat indígena o fer una excursió amb bici de Baños a Puyo, d'uns 60 i pico quilòmetres.

Latacunga ens va agradar. Sobretot, perquè tenia un mercat, diari, immens al mig de la plaça del poble. I, increïble! enmig del mercat, entre papaies, maracuiàs, porcs oberts en canal penjats de ganxos, peixos plens de mosques sobre làmines de fusta, capells-barrets tradicionals andins, ganivets, jerseis, candaus, coques, pollets, galls i gallines... hi havien, durant tot el dia, partidassos de volei tres per tres, amb pilotes de cuir de futbol... que segur fotia un mal de collons! però ells immunes al dolor! I diem ells, perquè només hi jugaven homes... mascles!

De Latacunga vam agafar un bus interprovincial que ens duria direcció Tigua, Zumbahua, i finalment, a la Laguna Quilotoa, on faríem nit en el nostre iglú. Iglú, per cert, mai millor dit... perquè us jurem que vam passar un fred... increïble.

Doncs el trajecte en bus va ser meravellós. I és que cada vegada ens agrada més viatjar en bus. Perquè ens permet veure, poc a poc, pobles i poblets, escoles, guarderies, mercats, gent fent feina al camp, a les botigues, o, simplement, estan al terra, asseguts, esperant no sabem el què.

I és que el paisatge andí ens va agradar molt. Casones de fang i palla, encara, al ben mig del no res, amagades entre les muntanyes, llames, ases, ovelles, porcs, gallines... animals domèstics al voltant de les cases apareixien i desapareixien continuament. I, de tant en tant, algun còndor andí ens feia desviar la vista cap al cel i quedar-nos bocabadats al seu pas.

Estem impressionats de veure on i com conreen la terra. Doncs tenen els troços on, amb prou feines, s'hi aguanten dretes les herbes! I ells, i, sobretot, elles! els treballen a mà, i, a més, moltes, carregant amb els fills a l'esquena amb una espècie de manta que els té allà penjats. Ho fan tot a mà, des de llaurar, sembrar, collir... com s'ha fet "tota la vida" que dirien els avis.

La Laguna Quilotoa, en una paraula, acollonant. Aigüies verdes enmig d'un cràter d'un volcà apagat de ja fa la tira d'anys. Això sí, meravellosa durant el dia... però un glaçó de nit! quin fred... dins la tenda casi que ens hi surten estalactites! però el despertar va merèixer la pena. La sortida del sol i el cel completament blau, van ser el millor regal per despertar.

La família amb la que vam sopar al fons de la Laguna van ser molt atents i amables amb nosaltres. Un vespre molt interessant. Sopa de civada, arròs amb tomàquet ratllat i tè. I, després, converses amb idioma "quetchuañol" sobre la vida de la seva comunitat, les normes (a les deu de la nit no poden sortir de casa! sinó els tanquen els guardies de la comunitat en una espècie de presó fins al matí), funcionament, tradicions, llengua, problemes i, després, classes d'anglès! doncs ens van demanar que volien aprendre lo bàsic per poder comunicar-se amb els turistes (amigos) de parla anglesa.

L'endemà al matí, vam tenir el plaer d'esmorzar amb ells. L'esmorzar més extrany que mai havíem menjat: faves, cuites i salades, amb cafè o tè. Molt bo. De veritat.

De tornada a Latacunga, des de Quilotoa a Zumbahua, vam compartir furgoneta, una "ranchera", amb una belga i un francès. Molt bona gent. També vam xerrar de tot una mica mentre el vent ens deixava escoltar el què deien els altres. Va ser un petit trajecte de 2o minuts molt interessant també.

Un cop a Latacunga, recollida de trastos i cap a Baños. On hem passat les últimes dues nits en un hostalet de "luxe"! després de regatejar, per cert, com cada dia, cada hora i, gairebé, cada minut! fins a aconseguir un preu molt bo.

Baños és un macromercat dels esports d'aventura. Miris on miris hi ha publicitat per fer barrancs, ràfting, excursions per la selva, tirolines, bicicleta, puenting, cavalls, de tot vaja. Però, nosaltres, vam decidir llogar un parell de bicis i anar fins a Puyo (a la porta de l'Amazònia), a uns 60 i pico quilòmetres de Baños, en un "descens" progressiu al costat del riu Pastaza que ens va permetre gaudir del paisatge de la zona amb molt més detall. Cascades, més cascades, i, totes elles, maquíssimes.

A mesura que ens acostàvem a Puyo... la calor era cada vegada més intensa. Fins arribar al punt de quedar xops de suor de dalt a baix. Ara, no sabíem si estàvem més mullats per la suor o la pluja! que ens va acompanyar uns quants quilòmetres.

El dinar, bo i sà. I ben acompanyats. Doncs l'amo del restaurant, professor de química i biologia, ens va explicar al detall els peixos que menjàvem. Il·lustrant-nos-els, fins i tot, amb un llibre amb fotografies i explicacions de la zona i de com els indis de la selva els pescaven.

Després de més de cinc hores donant pedals i, amb el cul com el difunt Floquet de neu (al cel sia), vam arribar a Puyo... una ciutat... diguem... amb carrers? gent? cotxes? botigues? res de l'altre món. El nostre destí, la nostra meta, ens la imaginàvem molt diferent! després de tantes hores sobre les bicis... però el trajecte, que és el que ens motivava, va valer moooolt la pena!

I, avui, hem anat a les termes d'aquí a Baños. Unes piscinetes, amb aigües tèrboles (diuen que dels minerals que contenen, amb propietats curatives) que surten de les entranyes del volcà Tungurahua. La veritat... és que feien una mica de mania! :) Allò tan tèrbol i tanta gent que erem allà dins... no sabem si l'aigua era de les entranyes del volcà o de l'entrecuix d'alguns/es.





Ens ha anat la mar de bé però!





I aquí us deixarem. Demà, bus i cap a Riobamba, més al sud encara. Anem baixant cap al Perú ja. I actualitzarem amb noves historietes per explicar-vos.





Una estimada a tots!





www.picasaweb.google.com/calamarieta





Hi tenim més fotos!