Per parts: molts dies, molts llocs, moltes coses.

Ufffff!! Han passat forces dies des que vam escriure a Chachapoyas, així doncs no serà fàcil resumir tot el que ha passat que ha estat força i variat. De tot una mica. Des de trobar carreteres tallades per allaus de pedra, fang i arbres, a navegar per rius amazònics passant les hores estirats a les hamaques, fins a descobrir, a la selva, l'acolloniment que poden provocar les taràntules al veure-les sota la tenda de campanya...

Comencem doncs. Per parts.

De Chachapoyas a Tarapoto (28 - 30 d'Octubre)

Després de Chachapoyas, vam agafar un colectivo per arribar a Pedro Ruiz (un petit poblet ubicat en un nus de carreteres) on agafaríem, després de més de dues hores de retard, un bus que ens hauria de dur fins a Tarapoto en unes sis o set hores.

En principi, clar. No pots donar res per fet!

De les 6.00 h. estem en dansa. Després del viatge amb el colectivo - que el podríem definir com a "temerari", sens dubte! - i més de dues hores de retard... aconseguim pujar al bus, per fi. Fem un alè perquè amb unes sis o set hores arribarem a Tarapoto... tampoc no és tant! (ens autoanimem).

Tot bé. Fins que...! Fins que quedem enmig de la carretera parats, atrapats per els allaus de pedres i el desbordament de la "riera", gran, molt gran, a causa de les fortes plujes. Sumem 5 hores més de retard. Genial!

Així, arribàrem a Tarapoto a les 22.00 h. de la nit, amb un viatge de 16 horetes a sobre... Res comparat amb el que ens imaginàvem, doncs ens veiem dormint en el bus... per sort, vam acabar dormint en l'hostalet de la July, una dona "peculiar" (per dir-ho d'alguna manera).

El dia després, dedicat al descans, ubicació a la nova ciutat, recollida d'informació vària i... a la nit, el plat fort del dia: partit de voleibol femení "de menores", és a dir, juvenils. Ni més ni manco que la selecció peruana contra la universitat César Vallejo. "Partidàs".

6.000!!! 6.000!!! 6.000!!! 6.000!!! 6.000!!! persones veient el "partidàs" de "menores".

Increïble.

L'endemà, ràfting pel riu Mayo durant tot el dia. Divertit i remullat. Al primer ràpid una onada ens tapa per complet i ens envia de cap, de cul, d'esquena... a tots a visitar els remolins del riu! Comencem bé. De la resta de ràpids, per sort, ens en sortim amb èxit! Durant el recorregut poguérem veure la flora i la fauna de la regió. Ens quedà gravat el Shansho, un ocellot pudent i fastigós, que per això s'ha salvat de la cassarola dels Shankas (els indígenes que habiten a la vora del riu).

Per cert, vam quedar impressionats de l'estil de vida que encara porten avui dia aquests indígenes, doncs vam poder parlar amb una vella, que ens mostrà casa seva i ens explicà què feien i deixaven de fer. Molt interessant.

Nit de pub. Amb piscos i cerveses sobrela taula, compartíem les últimes paraules i rialles amb l'Isidoro, el nostre amic i company de viatge de Madrid, dues franceses que havíem conegut i el Marcos, el guia del ràfting. Interessant la conversa amb el Marcos sobre les condicions de treball i funcionament del mercat d'esports d'aventura de la regió.

De Tarapoto a Yurimaguas (31 d'Octubre)

Després de tres horetes de dormir... a les 5.00 h. ja estem col·locats al colectivo direcció a Yurimaguas. De nou, qualifiquem el viatge de "temerari". Sembla que per ells el "xiiiiiiiiiiiiiiii!!!" de les rodes en agafar les curves no els preocupa massa. És més, els agrada. Els excita. Estan com una puta cabra!

Ens adonem que hem arribat a Yurimaguas, pels cops i crits insistents a les finestres del cotxe d'un eixam d'homes que ens desperten del nostre son! "Iquitos, Iquitos!, toc!, toc! ehhh!, Lagunas, lagunas!, toc!, toc! tooooccc!, Taxi, taxi, taxi!! Taxi amigo!?, toc toc toc toc toc!!!! Le llevo la maleta amigo? La maleta amigo!...".

Psssssssssssssssssssssssst!!!! siusplau!!!!

Al final, decidim marxar amb el "mut" del poble. Un noi jove, tímid i correcte, que s'ho mirava des de la distància, direcció al port per agafar el vaixell cap a Iquitos.

El port d'Iquitos... quin cristo!! Semblava com si haguéssim fet marxa enrere en el temps... un vaixell de tres pisos en hauria de dur al nostre destí.

En el primer pis, la càrrega... de tot, des de sacs d'arròs fins a un tancat amb bous! i un porc que pol·lulava per allà. En el segon pis, tot de gent col·locada com sardines en llauna però amb hamaques pengim penjam per tot el llarg del vaixell. I, finalment, a dalt, al tercer pis, classe superior, igual que el segon, però mes car i, per tant, amb menys gent i més aire!!

Total, que aquest vaixell, en teoria sortia a les 14.00h. Decidim fer una volta per Yurimaguas. Mercat, plaça d'armes i prou. Molt sol i xafogor que ens feia suar de valent.

Per si de cas, a les 12.30h ja hi erem. Allà, instal·lats a les nostres hamaques... dormint amb un ull obert i esperant la sortida amb l'intriga que, diariament, tenim per saber si els horaris es cumpliran o no. Podríem dir que totes les companyies de transports del Perú, ja sigui per terra, aigua o aire, estan molt ben assessorades per RENFE. Ja ens entenem.

Total, que a les 15.00h, un francès, en Matt, se solidaritza amb nosaltres i ens explica que el vaixell es retrassarà en sortir... unes... 30 hores!!! més d'un dia!!! en principi clar... perquè aquí, qui diu 30, diu 40, o 50 o 60!! no sembla que els hi preocupi massa lo de la puntualitat!!

Ens afanyem a comprovar que realment és cert el que ens diu i busquem una solució immediata. La trobem mentre fem unes cerveses amb en Matt, la Nathalie i en Quentin. Tres francesos amb els que viatjaríem durant una setmana.

Contractem un tour per la selva de la reserva de Pacaya-Samiria i anem a cancel·lar els bitllets... i a recuperar els diners... com no, problemes. Molts problemes. Resumint, al posar-nos una mica seriosos en cinc minuts teníem en mà tots els diners. Això sí, al sortir del port, la mateixa gent darrere nostre a vint metres... unes vuit persones... i cames ajudeu-nos a buscar un motocarro i sortir pitant. Tot un èxit.

Dormim a Yurimaguas. Oh!! sorpresa!! Igual que a tota la ciutat, on els escabarats gegants voladors són els amos de cel i terra, la nostra habitació no podia ser una excepció. L'exèrcit d'escarabats no podia consentir tenir un reducte sense conquistar i emprengueren l'atac!! Per les finestres, per sota la porta, per les tuberies de la dutxa, per tot arreu!! Però la nostra resistència va ser ferotge... vam tapar tots els forats!! no entrava ni un escarabat!! però tampoc... cap alè d'aire... però vam dormir tranquils... amarats de suor, però tranquils!! i orgullosos de la victòria!!

Un dia molt intens.

De Yurimaguas a Lagunas (1 de Novembre)

9 hores damunt el Romántico, una "lancha" com diuen aquí, ens van dur fins a Lagunas. Sort que el viatge penjats a les hamaques va ser entretingut i nou per nosaltres. Més còmode de l'esperat. A més, vam poder conèixer més a fons als companys francesos, i, ja vam connectar molt bé amb el Matt i la Nat, uns cracks. Una parella molt maca.

L'arribada a Lagunas va ser molt interessant. Directes a un hostalet molt senzill però acollidor i, de seguit, a sopar a casa del Luis Góngora, president en funcions de l'associació de guies amb la que faríem el tour, ACESTUR, molt recomanats, per cert.

A casa seva, durant el sopar (arròs, ou fregit i pa), vam perfilar els detalls dels dies que havíem de passar per la selva i, també, el preu. Molt autèntic. En plan pacte a l'antiga: dues parts interessades i un testimoni. Converses que s'allargarien durant unes quantes hores mentre anàvem tastant el licor de canya de sucre sol i combinat amb mel pura d'abelles. A banda, és clar, d'acompanyar les converses d'alguna que altra cervesa.

Després de tot, a preparar la motxilla per passar cinc dies a la selva.

Reserva Nacional Pacaya-Samiria (2-6 de Novembre)

Per començar el viatge, de bon matí, altre cop a casa del Luis per esmorzar un bon plat d'arròs blanc, amb ou fregit, pa i peix!! fregit, és clar!! Per variar...

Embarcats als motocarros fem cap a l'entrada de la reserva. Durant el trajecte imatges que costen una mica d'entendre i pair. Nens carregant pesos a l'esquena amb una cinta al front que els servia per aprofitar millor les poques forces que tenien. Descalços. Sota un sol que ho cremava tot. Tot això, per col·laborar amb el treball de la chakra familiar, és a dir, el troç de terra que conreen les families per extreure'n aliment per susbsistir i vendre'n el sobrant.

Un cop a l'entrada de la reserva coneixem els nostres mitjans de transport per visitar la reserva... canoes de fusta tallades en troncs d'arbres selvàtics dels quals no recordem el nom. Per impulsar-les, és clar, rems de fusta tallats a mà pels propis guies. El nostre, el Marcial Góngora, un carck. El "McGiver" de la selva!!! quin paio!!! tenia solucions per tot.

En Marcial era un home, sobretot, bo. Humil, treballador, tímid, prudent. El seu cos el delatava. No podia enganyar-nos. Doncs no havia tingut una vida gens fàcil. Molt treball, molt dur, molta suor i molta sang. Respectava la selva perquè hi havia viscut (o sobreviscut) durant anys treballant el caucho. És a dir, extraient la sàvia del shiringa a cops de machete i havent de recollir aquest or blanc d'uns 180 arbres escampats per tota la selva. En un dia!! A més, havia treballat el seu bocí de terra per mirar de guanyar alguns soles de més i gastar-ne menys. Ara, des de fa uns quinze anys, que porta a turistes a mostrar-los la seva casa: la selva.

Res se li escapava dels sentits. Ja fos mitjançant oïda, olfacte, gust, tacte o vista ell ens portava als llocs adeqüats perquè gaudíssim de la flora i fauna al màxim. Dofins rosats, grisos, piranyes, peixos elèctrics, l'ocellet víctor díaz (l'anomenen així perquè quan canta sembla que digui aquest nom), lloros de tot tipus, tamany i colors, papagayos, tucans, pájaros carpinteros, cóndors de la selva, taràntules (grans, molt grans), anacondes nedant, monos i mones de tot tipus (perezosos, mushmuki, guapo, rojo, fraile, machín negro i machín blanco...), cocodrils i mosquits. Mooooooooolts mosquits. I picades, moooooooooltes picades.

La llista d'animals és moooolt llarga!!

Els dies dins la reserva funiconaven més o menys igual. Als matins, després d'esmorzar d'arròs blanc, ou fregit i peix, com no! navegàvem unes quantes hores observant plantes i animals i conversant amb el Marcial. Parlava poc però se l'havia d'escoltar. No deia cap paraula sense sentit. I gràcies a ell vam aprendre quines plantes eren medicinals, per què les utilitzaven, com les preparaven, etc. També intercanviàvem opinions de temes com la religió, la feina, la familia, els estudis, la vida al seu poble i a Europa, problemes i trivialitats que anaven sortint.

Així, tot passejant durant cinc dies pel riu Samiria, el río espejo, segons el Marcial, perquè s'hi reflexaven en les seves aigües arbres, plantes, núvols, tot, vam anar coneixent tot l'entorn que ens envoltava.

Vam dormir en cabanes de fusta, vam acampar a la vora del riu, vam provar de pescar piranyes (sense èxit), vam nedar entre piranyes i peixots varis, vam navegar de nit per intentar observar els cocodrils, vam aprendre a jugar al pòker en els dies de pluja intensa, vam rebre un atac de picades de formigues caigudes d'un tangarana que ens van mossegar per tot arreu, vam dormir acompanyats d'una taràntula parda, ens vam "dutxar" al riu a base de fregades amb la pastilla de sabó i, acollonant! vam veure com un nen de 2 anyets es fotia un peixot sencer, amb espines de collons, sense cap problema i plorant si li treien el plat!

Resumint, una altra experiència molt interessant i enriquidora. Inoblidable.

De Lagunas a Iquitos (6-7 de Novembre)

Vam sortir de Lagunas cap a Iquitos en un altre vaixell. L'Eduardo VII. Avorrit. Molt cansats de la selva. Bruts. Suats. Acalorats. Amb ganes d'arribar a port i dutxar-nos tranquilament. I dormir en un llitet una mica còmode, o, com a mínim, sense masses mosquits, aranyes, i demés bitxos raros. I, molt important, no menjar arròs, ou o peix!!

Però, com sempre, missió impossible passar un viatge tranquil. Després de 24 hores de viatge i de dormir amb un ull obert a les hamaques per mirar de que l'equipatge no volés... rebem notícies del capità de que no ens podrà deixar a Iquitos per un problema amb la capitania marítima. Genial.

Avorrits, i aconsellats per uns amics peruans iquitenys, l'Anita i marit, decidim baixar a Nauta i agafar un colectivo amb ells. Al cap de 30 hores de viatge, per fi, arribem a Iquitos. A les 02:00h de la matinada i deambulant per la ciutat en recerca d'un lloc per dormir. Després de que no ens volguéssin, per les pintes, a molts llocs, al final, trobem un hostalet que ens acull. Una nit només.

Però, el dia no s'acabà. De pet a l'hospital a acompanyar en Quentin que presentava símptomes de dengue o malària. El visiten, el tracten i sembla que millora. Al final, per fi, tornem a "casa" i a dormir... són les 05:00h del matí i estem morts.

Iquitos (7-9 de Novembre)

Havent descansat una miqueta. Ens despertem i busquem un millor hostal. Perquè entre la rata que vam veure a la nit. L'agua glaçada de la dutxa i el foc que sortia de l'interruptor de l'aire acondicionat... millor algun lloc més confortable. Ho necessitem més que mai i en Matt i na Nathalie també ens acompanyen.

Trobem el paradís. Hotelet amb piscina, aire i aigua calenta!! genial!! perfecte!!

La visita a Iquitos va ser breu perquè en un parell de dies, encara no, vam poder conèixer mínimament els llocs més rellevants de la ciutat. El malecón Tarapata, Raimondi, la casa de fierro, la plaza de armas, el mercat i el barri de Belén, amb les seves cases flotants.

Iquitos ens va agradar però la calor era insuportable.

Iquitos - Lima - Nazca (10 - 11 de Novembre)

Amb ganes de continuar el viatge cap al sud del Perú, decidim que la millor opció per aprofitar els dies és agafar un avió cap a Lima. Doncs, en un parell d'hores fem el mateix trajecte que per aigua i terra en casi una setmana. O més, perquè aquí, res és segur.

Així doncs, vam agafar l'avió i, pim pam, a Lima. On ens despediríem del Matt i na Nat que esperem tornar a veure ben aviat. O a Sudamèrica o a França o a Catalunya. Molt bona gent. Molt. Contents d'haver compartit aquests dies amb ells. Esperem que el viatge els hi segueixi anant la mar de bé.

Nosaltres seguim amb el nostre viatge i agafem un bus cap a Nazca. On estem ara mateix. Esperant pactar algun preu econòmic per sobrevolar les línies i conèixer, una mica, el desert i la cultura nazca.

Així doncs, donem per actulitzat el blog i esperem no haver-vos robat més d'un parell d'hores del vostre temps!! prometem tornar a actualitzar al ritme normal el blog.

Una estimada a tots!!

Intentarem pujar fotos a l'àlbum de picasa en poder.