Actualitzem de nou. Ara, però, des de la capital de l'imperi inca: Cuzco. Una ciutat que ens agrada molt i que trobem fascinant. És, per nosaltres, la Roma de sudamèrica. Doncs caminant pel carrer tens pocs moments per tancar la boca i no quedar bocabadat amb els meravellos carrerons, les magestuoses places i multitud d'edifics empedrats i detalls i detallets que captiven.
Però, de moment, no parlarem més del Cuzco perquè encara l'estem descobrint; reprendrem l'actualització a Nazca, on ho vam deixar.
Nazca (10-12 de Novembre)
El desert de Nazca va suposar canviar de xip completament. Doncs vam passar de la selva amazònica verda, frondosa, dinàmica, atractiva, misteriosa, màgica; al desert de Nazca marró, àrid, dur, solitari, polsegós.
Però, si a primera vista ens semblava que el desert era un lloc mancat de vida, hem de dir que ens equivocàvem per complet! en el racó més insòlit hi havia un parell de cases... enmig de valls seques i perdudes s'hi dibuixaven, a llarga distància, les figures d'un parell de mules i alguns homenets caminant cap a qui sap on i carregant qui sap què... molt curiós. Fascinant la capacitat d'adaptació que podem arrivar a tenir!
Però bé, explicarem que vam fer per Nazca. Els primer dia ens el vam agafar per descansar, ubicar-nos i començar a preguntar i a informar-nos sobre la civilització nazca, pre-inca, que són, com no, els que van crear les famoses i explotadíssimes línies de Nazca.
Així començàvem a situar-nos i, per acabar el dia, vam decidir anar a l'observatori astronòmic (Maria Reiche) per escoltar una explicació sobre l'orígen de les línies i la seva utilitat. I, a més, per observar amb un telescopi Júpiter, primer, i la lluna, després.
Serem francs. Com sempre. I direm que la conferència va ser un desastre... perquè no ens vam enterar de la missa la meitat. Doncs, com que erem els únics que no parlàvem anglès no ens van poder fer una explicació en castellà i vam haver de xupar-nos la hora i pico de xerrada en angloperuà!!! un idioma que encara no dominem del tot...
Decepcionats... vam decidir que una pizza ens treuria el mal sabor de boca... i així va ser!! ;)
A l'endemà, farts ja de passar dies sense fer massa acitivitat física, de cap a provar el sandboarding! una espècie d'snowboard sobre les dunes del desert... com sempre, però, regatejant fins l'últim cèntim per trobar el preu "just" i no massa abusiu. I, és calr, com que ja som uns negociants notables: ho aconseguim.
Així que de bon matí pugem a un boggie de l'any '88 (segons la versió oficial del "guia") i ens n'anem cap al desert sense capó del motor per "afavorir la ventilació"... però, clar, sense tapa... els líquids del motor del cotxe... com podeu imaginar... ho esquitxaven tot! i, de tant en tant, xof! ... xof!... xof! samarreta estampada amb l'oli de motor; xof!... xof!... "puaaajjjjjsss!" (líquid refrigerant a la boca!); i així anar fent mica en mica mentre avançàvem pel mig del no res entre runes pre-inques i "rius" més secs que el cervell del totpoderós Juanca!
Però, de cop, divisem les dunes i al "guia-conductor-professor" el posseix l'esperit del Carlos Sainz i comença a apretar aquell pot de boggie i comença un rally per les dunes! sort que els déus van decidir protegir-nos i no ens va passar res... però va ser tota una experiència religiosa!
Un cop el jefe va veure que ja teníem tots cara de geisha (pàlids i amb els ulls axinats) va aturar el pot i vam començar la pràctica de sandboarding; a l'estil peruà és clar! és a dir, pit i collons! que la tècnica te la dóna l'instint de supervivència home!
I, sí sí, som-hi tots a mirar d'arribar abaix de la manera més digne possible... de peu o estirats! i, la veritat, és que va ser mooolt divertit! i així vam passar un parell d'hores per les dunes amunt i avall amb el boggie com a remontador!
De tornada a la ciutat, parada en un aqüeducte de la cultura nazaca; seguim fascinats amb la manera tan increïble que van aconseguir d'adaptació al medi, doncs feien arribar l'aigua canalitzada al desert des dels Andes! i, a més, les canalitzacions seves mai s'assecaven! encara avui hi corre l'aigua! impressionant!
Al vespre, ens enterem de que una científica, Victoria Nikintzki, amiga de Maria Reiche (una científica alemana que es va passar més de 40 anys investigant en solitari les línies de Nazca i que les va obrir al món) seguia vivint a Nazca donava conferències sobre les línies i decidim d'anar-la a veure.
Quina experiència! Excèntrica, crítica i desquiciada... però, també, brillant, genial i culta! ens va fer una expliació magistral sobre les línies de Nazca i les múltiples teories sobre el seu significat. A més, i encara més interessant, ens va explicar com funcionava l'explotació de les línies per part de les agències de turisme i de les "entitats" creades per a "protegir" les línies que lo únic que fan és fer calaix! business és business, oi?
Total, que vam acabar sortint de casa seva a les tantes de la nit després de rebre una oferta per part seva per anar-li a tallar les branques dels fruiters que tenia al jardí a canvi d'una excursió amb ella pel desert... decisió final? suficient dosi de Nikintzki, ens quedem amb lo millor i obviem les seves sortides llunàtiques.
I, finalment, el dia 12 de Novembre, sobrevolem les línies de Nazca. Evidentment, després de negociar molt i molt per un preu ajustat. Hi ha empreses que demanen fins a 120$, 130$ o més dòlars per 30 minuts de vol! increïble! per sort, nosaltres no vam pagar ni la meitat!
Un cop dins l'avioneta, o, millor, avioneteteteteteta... perquè només hi cabíem quatre: pilot, copilot i nosaltres dos; resem un "crec en tots els déus" perquè cuidin de nosaltres mentre volem a 250m del terra entre tremolors i moviments extranys!
La vista de les línies des de l'aire és acollonant. No tenim més paraules.
Haureu de venir i veure-ho vosaltres mateixos perquè és increïble.
I, un cop al terra, l'atzar ens somriu de nou! al mateix aeroport ens trobem amb en Matt i la Nat! els amics francesos!
Collonut! decidim esperar-los, anar a fer una cervesa, i seguir el viatge junts! i, fins avui, encara hi estem! i la mar de bé! rialles constants i molts bons moments que ja tenim al record per sempre! i, lo millor, dos amics nous que són molt bona gent!
I, ara mateix, és tard i no podem actualitzar l'estada a Arequipa i al Cañón del Colca, però ens comprometem a fer-ho en una setmaneta... doncs aquests dies no podrem... perquè serem fora fent el camí de l'inca!
Una estimada a tots!
Però, de moment, no parlarem més del Cuzco perquè encara l'estem descobrint; reprendrem l'actualització a Nazca, on ho vam deixar.
Nazca (10-12 de Novembre)
El desert de Nazca va suposar canviar de xip completament. Doncs vam passar de la selva amazònica verda, frondosa, dinàmica, atractiva, misteriosa, màgica; al desert de Nazca marró, àrid, dur, solitari, polsegós.
Però, si a primera vista ens semblava que el desert era un lloc mancat de vida, hem de dir que ens equivocàvem per complet! en el racó més insòlit hi havia un parell de cases... enmig de valls seques i perdudes s'hi dibuixaven, a llarga distància, les figures d'un parell de mules i alguns homenets caminant cap a qui sap on i carregant qui sap què... molt curiós. Fascinant la capacitat d'adaptació que podem arrivar a tenir!
Però bé, explicarem que vam fer per Nazca. Els primer dia ens el vam agafar per descansar, ubicar-nos i començar a preguntar i a informar-nos sobre la civilització nazca, pre-inca, que són, com no, els que van crear les famoses i explotadíssimes línies de Nazca.
Així començàvem a situar-nos i, per acabar el dia, vam decidir anar a l'observatori astronòmic (Maria Reiche) per escoltar una explicació sobre l'orígen de les línies i la seva utilitat. I, a més, per observar amb un telescopi Júpiter, primer, i la lluna, després.
Serem francs. Com sempre. I direm que la conferència va ser un desastre... perquè no ens vam enterar de la missa la meitat. Doncs, com que erem els únics que no parlàvem anglès no ens van poder fer una explicació en castellà i vam haver de xupar-nos la hora i pico de xerrada en angloperuà!!! un idioma que encara no dominem del tot...
Decepcionats... vam decidir que una pizza ens treuria el mal sabor de boca... i així va ser!! ;)
A l'endemà, farts ja de passar dies sense fer massa acitivitat física, de cap a provar el sandboarding! una espècie d'snowboard sobre les dunes del desert... com sempre, però, regatejant fins l'últim cèntim per trobar el preu "just" i no massa abusiu. I, és calr, com que ja som uns negociants notables: ho aconseguim.
Així que de bon matí pugem a un boggie de l'any '88 (segons la versió oficial del "guia") i ens n'anem cap al desert sense capó del motor per "afavorir la ventilació"... però, clar, sense tapa... els líquids del motor del cotxe... com podeu imaginar... ho esquitxaven tot! i, de tant en tant, xof! ... xof!... xof! samarreta estampada amb l'oli de motor; xof!... xof!... "puaaajjjjjsss!" (líquid refrigerant a la boca!); i així anar fent mica en mica mentre avançàvem pel mig del no res entre runes pre-inques i "rius" més secs que el cervell del totpoderós Juanca!
Però, de cop, divisem les dunes i al "guia-conductor-professor" el posseix l'esperit del Carlos Sainz i comença a apretar aquell pot de boggie i comença un rally per les dunes! sort que els déus van decidir protegir-nos i no ens va passar res... però va ser tota una experiència religiosa!
Un cop el jefe va veure que ja teníem tots cara de geisha (pàlids i amb els ulls axinats) va aturar el pot i vam començar la pràctica de sandboarding; a l'estil peruà és clar! és a dir, pit i collons! que la tècnica te la dóna l'instint de supervivència home!
I, sí sí, som-hi tots a mirar d'arribar abaix de la manera més digne possible... de peu o estirats! i, la veritat, és que va ser mooolt divertit! i així vam passar un parell d'hores per les dunes amunt i avall amb el boggie com a remontador!
De tornada a la ciutat, parada en un aqüeducte de la cultura nazaca; seguim fascinats amb la manera tan increïble que van aconseguir d'adaptació al medi, doncs feien arribar l'aigua canalitzada al desert des dels Andes! i, a més, les canalitzacions seves mai s'assecaven! encara avui hi corre l'aigua! impressionant!
Al vespre, ens enterem de que una científica, Victoria Nikintzki, amiga de Maria Reiche (una científica alemana que es va passar més de 40 anys investigant en solitari les línies de Nazca i que les va obrir al món) seguia vivint a Nazca donava conferències sobre les línies i decidim d'anar-la a veure.
Quina experiència! Excèntrica, crítica i desquiciada... però, també, brillant, genial i culta! ens va fer una expliació magistral sobre les línies de Nazca i les múltiples teories sobre el seu significat. A més, i encara més interessant, ens va explicar com funcionava l'explotació de les línies per part de les agències de turisme i de les "entitats" creades per a "protegir" les línies que lo únic que fan és fer calaix! business és business, oi?
Total, que vam acabar sortint de casa seva a les tantes de la nit després de rebre una oferta per part seva per anar-li a tallar les branques dels fruiters que tenia al jardí a canvi d'una excursió amb ella pel desert... decisió final? suficient dosi de Nikintzki, ens quedem amb lo millor i obviem les seves sortides llunàtiques.
I, finalment, el dia 12 de Novembre, sobrevolem les línies de Nazca. Evidentment, després de negociar molt i molt per un preu ajustat. Hi ha empreses que demanen fins a 120$, 130$ o més dòlars per 30 minuts de vol! increïble! per sort, nosaltres no vam pagar ni la meitat!
Un cop dins l'avioneta, o, millor, avioneteteteteteta... perquè només hi cabíem quatre: pilot, copilot i nosaltres dos; resem un "crec en tots els déus" perquè cuidin de nosaltres mentre volem a 250m del terra entre tremolors i moviments extranys!
La vista de les línies des de l'aire és acollonant. No tenim més paraules.
Haureu de venir i veure-ho vosaltres mateixos perquè és increïble.
I, un cop al terra, l'atzar ens somriu de nou! al mateix aeroport ens trobem amb en Matt i la Nat! els amics francesos!
Collonut! decidim esperar-los, anar a fer una cervesa, i seguir el viatge junts! i, fins avui, encara hi estem! i la mar de bé! rialles constants i molts bons moments que ja tenim al record per sempre! i, lo millor, dos amics nous que són molt bona gent!
I, ara mateix, és tard i no podem actualitzar l'estada a Arequipa i al Cañón del Colca, però ens comprometem a fer-ho en una setmaneta... doncs aquests dies no podrem... perquè serem fora fent el camí de l'inca!
Una estimada a tots!
3 comentaris:
Estimats aventurers, no fà falta que us digui que cada cop que afegiu coses al Blog les rebem amb molta alegria y curiositat, per poder veure com relateu les vivències i gaudir de les fotos que fan posible entendre aquesta aventura tant fascinant.
Esperant amb impaciència la próxima entrega.
Bon camí del Inca.
Petons per tots quatre.
Bassi
BUFFFF!!! He quedat impressionada amb ses fotos, totes! Ses des desert ni en parlem, xulíssim! I ses fotos de Cañón aquest també impressionants... sobretot veure na maria damunt aquesta mula! Ja ho crec ja que a sa mamà li va pegar un ataquet quan li vares contar! jeje!
Continuau aquesta aventura i anau contant que disfrut llegint i veient aquestes fotos...
Cuidau-vos i ànimmmmsss!!!
Besos i abraçades, vost estim!!!
Joanaina
Hola!
Teníeu raó quan dèieu que el camí del Cañón era esgarrifador.
Poder contemplar les línies de Nazca, des de l'aire, ha de ser una experiència difícil d'oblidar.
Mos agrada veure aquestes fotos tan impressionants, d'aquests paratges fantàstics...però més mos agrada veure-us a vosaltres amb aquestes cares rialleres i de felicitat. No ho dubteu.
Una aferrada p'es coll ben forta!Antoni i Maria.
Publica un comentari a l'entrada