Finalment, i, després de moltes hores d'espera a Machala, vam poder agafar un bus cap a Piura, Perú, previ pas pels passos fronterers d'Ecuador i Perú.
Una frontera increïble. Si aconseguies aïllar-te de la música de fons que tot el trajecte ens va atormentar, merengue arreguetonat (per definir-ho d'alguna manera), a tot volum, podies fer un salt en el temps i imaginar-te en una frontera d'aquelles que nosaltres només coneixem per pel·lícules de la postguerra o segona guerra mundial.
De nit, carrers solitaris, controls militars i policials abans d'arribar a les respectives aduanes, i, espai molt ample entre frontera i frontera. A més, el pas dels cotxes, taxis i mototaxis, feia que s'aixequés una polseguera d'allò més intrigant...
Un escenari molt espectacular pel que ens esperava a l'hora de fer els tràmits. Diguéssim, que el funcionament d'aduanes d'ambdós països, aquí, a Catalunya, ho vindríem a definir com... (i, perdó)... una casa de putes!
Funcionaris torracollons que deixaven de ser-ho al ser untats davant el nostres ulls pel conductor del bus, fet que, en el fons, ens va agilitzar el passi. Canviadors de moneda ambulants amb bitllets "lavados con Perlán", taxistes caçaclients casi casi agafant-los pel braç i buscavides que et volien ajudar a omplir un qüestionari a canvi de quatre duros. Tot plegat, impressionant.
Un cop arribats a Piura, la primera ciutat del Perú on vam parar, una peruana que va viatjar amb nosaltres ens va fer de guia fins a una nova terminal de bus per fer el canvi fins a Chiclayo. I, directes a Chiclayo. A la costa nord peruana.
Chiclayo, en sí, no és que ens agradés massa, i, com aquell qui diu, era una ciutat que havia de ser de pas. Però, sort, que vam agafar un hostalet apanyat i vam decidir agafar un "tour" que també vam regatejar fins a arribar a una xifra que ens va semblar justa. I, quina passada!! La tomba del "señor de Sipán", visita a les piràmides Moches i, finalment, visita al museu on hi havia peces d'orfebreria i ceràmica d'aquesta cultura.
Va ser impressionant. Doncs, esperàvem res, o gaire bé res, de la volteta, i ens va acabar agradant i fascinant!! Va ser enriquidor i, també, cansat, doncs vam passar el dia sencer amunt i avall anant de la tomba a les piràmides i, després, al museu. Però va merèixer molt la pena.
L'endemà al matí, altre cop al bus, nou horetes per arribar a Chachapoyas (al departament de l'Amazones) i, poca cosa. Menjar, molt de menjar, doncs vam arribar afamats!! I, amb calma, buscar un hostalet acollidor, còmode i, com sempre, econòmic. I, el vam trobar.
De pas, per baixar el preu de les habitacions, vam pactar fer una visita a les ruïnes de "Kuélap" amb l'agència que treballava amb els de l'hostal i, tot plegat, collonut.
Ja tenim agafat el ritme al funcionament del dia a dia. Regateja per aquí, confirma per allà, pregunta una i mil vegades per tot, i, en general, informa't bé de tot si nos vols que et prenguin el pèl. Que, segur, ens el segueixen prenent. Però menys.
Avui, hem visitat Kuélap. I, també, ens ha fascinat la fortalesa-temple-ciutat que tenien al capdamunt d'un penyassegat que quan el miraves d'aprop acollonia. I bastant. Vaja, molt.
Hem pogut comptar amb els explicacions d'una guia que formava part de l'equip de treball i, la veritat, és que ha estat collonut poder compartir un viatge per la cultura sachapoya amb aquella dona, perquè ens ha ensenyat moltíssim i respost a les mil i una preguntes. Hem passat un dia molt interessant i profitós.
Ara, de tornada ja a Chachapoyas, hem establert el nou destí: Tarapoto. Per després anar cap a Iquitos amb vaixell via Yurimaguas. Ens esperen hores i hores damunt colectivos, busos i de més per arribar... però creiem que mereixerà molt la pena perquè, per fi, podrem navegar pel riu Amazones, cosa que ens fa especial il·lusió als dos!! :)
Així, esperem actualitzar des d'algun lloc en ple Amazones.
Una estimada per tots!!
Cuideu-vos molt que nosaltres prou que ho fem!!
www.pìcasaweb.google.com/calamarieta
dilluns, 27 d’octubre del 2008
divendres, 24 d’octubre del 2008
Riobamba - La Nariz del Diablo - Cuenca - Machala. Perú a la vista!!
Riobamba va ser interessant. La ciutat, coneguda aquí també com la "Sultana dels Andes", és una mescla de ciutat colonial i moderna, ben agradable per a passar-hi el dia...
Després de recórrer els carrers de la ciutat i prendre'ns el millor cafè en llet des que hem arribat a l'Ecuador, ens vam ficar al Teatrillo del Casal Cultural, on es portava a terme un cicle de cinema gratuït i posteriorment, un debat al respecte. La pel·lícula era: "Pan y rosas", molt interessant i recomanable, que obrí un debat sobre la immigració sense desperdici, amb opinions en primera persona i aportacions de professors universitaris i, de gent amb un nivell cultural elevat.
Sorpresa la nostra que un professor universitari i periodista ens va començar a preguntar i vam entaular una conversa que durà tot un sopar, una sobretaula i... fins l'hora d'anar a dormir. En Henry, així es deia, tan sols havia arribat d'Espanya feia tres mesos i recent "incorporat" a la seva terra natal ens explicà les seves impressions. Converses interessants mentre menjàvem un "Chaulafán" a una "Chifa" i uns "jugos" de pinya.
De Riobamba mateix surt el tren que et porta fins a la Nariz del Diablo. Anteriorment era el tren Transandí que et portava de Guayaquil a Quito, però actualment només arriba a la Nariz del Diablo, tal i com hem pogut comprovar, totalment turístic. Malgrat tot, és un trajecte que no es pot deixar perdre (sobretot, assegut al sostre del tren!) perquè és impressionant, sobretot el tros que va d'Alausí a Sibambe (la Nariz del Diablo!) que s'obrin davant teu uns paisatges que no tenen descripció possible!
El tren ens deixà a Alausí, des d'on agafàrem un bus en direcció a Cuenca. Tothom ens havia recomanat anar a n'aquesta ciutat i no m'estranya doncs té un casc antic preciós i es respira un ambient molt agradable i tranquil. De fet, creiem que si haguéssim d'elegir un lloc per viure de l'Ecuador, elegiríem Cuenca. És diferent. Lluny del caos de Guayaquil, per exemple!
Cuenca ens va agradar molt. Vam visitar varis museus però entre aquests, un destacà! El Museo del Banco Central Pumapungo. Genial. De veritat. Sobretot ens cridà l'atenció una part del museu, l'etnogràfic, on et mostren les diferents ètnies existents a l'Ecuador amb les seves respectives tradicions i creences, i ho fan detalladament i amb mostres que gairebé semblen reals! Passes dins les seves vivendes, palpes les seves eines i la seva vestimenta.
Impressionant quan vam veure els "tsansas", que són caps reduïts! Tal com ho sentiu. És un ritual propi d'una tribu ecuatoriana de l'Amazònia, la Shuar, en que el cap de l'"enemic " - perquè ens entenguem- derrotat es redueix a la mida d'un puny. Actualment és prohibit fer-ho amb cap de persones, però no amb els d'animals (de monees!). Impressionant!
A la part de darrera del museu també pots observar les ruïnes de Tomebamba (o això es creu), una ciutat que diuen que va arribar a fer ombra a Cusco! durant el domini de l'Imperi Inca. La veritat és que d'aquella ciutat però, poc se'n pot destriar! Tan sols són unes ruïnes en un voltant verdós i agradable...
De Cuenca, aquest matí hem partit cap a Machala, disposats a enllaçar amb un bus cap a Piura, Perú ja! I així poder arribar de nit a Chiclayo, però...
... ara mateix, encara, ens trobem a Machala. No res planejat, doncs en principi en aquestes hores hauríem d'estar a puntet d'arribar a Piura, Perú!
I és que el factor "sud" i el factor "costa" no es podien resoldre de cap altra manera que en un ambient caòtic i, gent esverada i passota... Bé, no sé si aquest l'adjectiu per designar-los en el dia d'avui, perquè digueu-nos si és normal que si l'horari de sortida del bus és a les 14.00h. surti a les 13.00h. perquè - per coses de la vida - ha arribat abans a l'estació! Ah molt bé! Avui tenien pressa... Increïble. Doncs millor parlarem de gent: despreocupada o, dit d'una altra manera, que se'n toca els collons de tot i de tothom.
I per això, per aquesta genteta tan maca, ens trobam perduts a Machala. Sense cap interès, llevat de les dones polícies que vesteixen una minifalda a punt de petar i uns talons de pam i mig, segons tots els homes de la ciutat! Per sort, encara, hem estat entretinguts però, doncs s'ha armat un bon bullit-sarau degut a la rebuda del Vicepresident d'Ecuador a la Cambra de Comerç de Machala. A més a més hem pogut ser en una diada intercultural dels pobles d'Ecuador, on hem pogut observar danses tradicionals i música d'arreu del país (des de la tribu dels Shuar de l'Amazònia fins als de Loja).
I res més, us deixarem perquè han de tancar. Aquest cop no hem pogut posar fotos... però tan aviat com poguem les penjarem...
La pròxima actualització serà des de Perú, esperem!!
Molts petons per a tots!!!!!!!!
PD: Per cert, aquests dies hem fet un amic professor d'educació física de Madrid, l'Isidoro, company de viatge bo i millor persona! Des de Riobamba fins aquí anem junts! Ja us explicarem més que tenim tard! Ens tanquen!!! Abraçades!
Després de recórrer els carrers de la ciutat i prendre'ns el millor cafè en llet des que hem arribat a l'Ecuador, ens vam ficar al Teatrillo del Casal Cultural, on es portava a terme un cicle de cinema gratuït i posteriorment, un debat al respecte. La pel·lícula era: "Pan y rosas", molt interessant i recomanable, que obrí un debat sobre la immigració sense desperdici, amb opinions en primera persona i aportacions de professors universitaris i, de gent amb un nivell cultural elevat.
Sorpresa la nostra que un professor universitari i periodista ens va començar a preguntar i vam entaular una conversa que durà tot un sopar, una sobretaula i... fins l'hora d'anar a dormir. En Henry, així es deia, tan sols havia arribat d'Espanya feia tres mesos i recent "incorporat" a la seva terra natal ens explicà les seves impressions. Converses interessants mentre menjàvem un "Chaulafán" a una "Chifa" i uns "jugos" de pinya.
De Riobamba mateix surt el tren que et porta fins a la Nariz del Diablo. Anteriorment era el tren Transandí que et portava de Guayaquil a Quito, però actualment només arriba a la Nariz del Diablo, tal i com hem pogut comprovar, totalment turístic. Malgrat tot, és un trajecte que no es pot deixar perdre (sobretot, assegut al sostre del tren!) perquè és impressionant, sobretot el tros que va d'Alausí a Sibambe (la Nariz del Diablo!) que s'obrin davant teu uns paisatges que no tenen descripció possible!
El tren ens deixà a Alausí, des d'on agafàrem un bus en direcció a Cuenca. Tothom ens havia recomanat anar a n'aquesta ciutat i no m'estranya doncs té un casc antic preciós i es respira un ambient molt agradable i tranquil. De fet, creiem que si haguéssim d'elegir un lloc per viure de l'Ecuador, elegiríem Cuenca. És diferent. Lluny del caos de Guayaquil, per exemple!
Cuenca ens va agradar molt. Vam visitar varis museus però entre aquests, un destacà! El Museo del Banco Central Pumapungo. Genial. De veritat. Sobretot ens cridà l'atenció una part del museu, l'etnogràfic, on et mostren les diferents ètnies existents a l'Ecuador amb les seves respectives tradicions i creences, i ho fan detalladament i amb mostres que gairebé semblen reals! Passes dins les seves vivendes, palpes les seves eines i la seva vestimenta.
Impressionant quan vam veure els "tsansas", que són caps reduïts! Tal com ho sentiu. És un ritual propi d'una tribu ecuatoriana de l'Amazònia, la Shuar, en que el cap de l'"enemic " - perquè ens entenguem- derrotat es redueix a la mida d'un puny. Actualment és prohibit fer-ho amb cap de persones, però no amb els d'animals (de monees!). Impressionant!
A la part de darrera del museu també pots observar les ruïnes de Tomebamba (o això es creu), una ciutat que diuen que va arribar a fer ombra a Cusco! durant el domini de l'Imperi Inca. La veritat és que d'aquella ciutat però, poc se'n pot destriar! Tan sols són unes ruïnes en un voltant verdós i agradable...
De Cuenca, aquest matí hem partit cap a Machala, disposats a enllaçar amb un bus cap a Piura, Perú ja! I així poder arribar de nit a Chiclayo, però...
... ara mateix, encara, ens trobem a Machala. No res planejat, doncs en principi en aquestes hores hauríem d'estar a puntet d'arribar a Piura, Perú!
I és que el factor "sud" i el factor "costa" no es podien resoldre de cap altra manera que en un ambient caòtic i, gent esverada i passota... Bé, no sé si aquest l'adjectiu per designar-los en el dia d'avui, perquè digueu-nos si és normal que si l'horari de sortida del bus és a les 14.00h. surti a les 13.00h. perquè - per coses de la vida - ha arribat abans a l'estació! Ah molt bé! Avui tenien pressa... Increïble. Doncs millor parlarem de gent: despreocupada o, dit d'una altra manera, que se'n toca els collons de tot i de tothom.
I per això, per aquesta genteta tan maca, ens trobam perduts a Machala. Sense cap interès, llevat de les dones polícies que vesteixen una minifalda a punt de petar i uns talons de pam i mig, segons tots els homes de la ciutat! Per sort, encara, hem estat entretinguts però, doncs s'ha armat un bon bullit-sarau degut a la rebuda del Vicepresident d'Ecuador a la Cambra de Comerç de Machala. A més a més hem pogut ser en una diada intercultural dels pobles d'Ecuador, on hem pogut observar danses tradicionals i música d'arreu del país (des de la tribu dels Shuar de l'Amazònia fins als de Loja).
I res més, us deixarem perquè han de tancar. Aquest cop no hem pogut posar fotos... però tan aviat com poguem les penjarem...
La pròxima actualització serà des de Perú, esperem!!
Molts petons per a tots!!!!!!!!
PD: Per cert, aquests dies hem fet un amic professor d'educació física de Madrid, l'Isidoro, company de viatge bo i millor persona! Des de Riobamba fins aquí anem junts! Ja us explicarem més que tenim tard! Ens tanquen!!! Abraçades!
dilluns, 20 d’octubre del 2008
Latacunga - Ruta Quilotoa - Baños - Puyo. Dies intensos.
Al final l'actualització la fem des de Baños. Un poblet visitat per extrangers i ecuatorians que ens recorda, en certa manera, a Cerdanya. Doncs el paisatge és semblant i el cap de setmana és ple de moviment frenètic per tot arreu. Amb la gran diferència que està ubicat sota un volcà actiu. Més que volcà... volcanot! el Tungurahua! quins valents vivint aquí tú! en el moment menys pensat els hi fotrà un pet i tots a prendre pel sac... estan com unes cabres aquests ecuatorians...
Ens ha anat la mar de bé però!
I aquí us deixarem. Demà, bus i cap a Riobamba, més al sud encara. Anem baixant cap al Perú ja. I actualitzarem amb noves historietes per explicar-vos.
Una estimada a tots!
www.picasaweb.google.com/calamarieta
Hi tenim més fotos!
Abans d'arribar fins aquí, però, hem passat unes quantes experiències de tot tipus! Des d'acampar a la vora de la Laguna Quilotoa i passar la nit més freda de les nostres vides... a sopar amb una família de la comunitat indígena o fer una excursió amb bici de Baños a Puyo, d'uns 60 i pico quilòmetres.
Latacunga ens va agradar. Sobretot, perquè tenia un mercat, diari, immens al mig de la plaça del poble. I, increïble! enmig del mercat, entre papaies, maracuiàs, porcs oberts en canal penjats de ganxos, peixos plens de mosques sobre làmines de fusta, capells-barrets tradicionals andins, ganivets, jerseis, candaus, coques, pollets, galls i gallines... hi havien, durant tot el dia, partidassos de volei tres per tres, amb pilotes de cuir de futbol... que segur fotia un mal de collons! però ells immunes al dolor! I diem ells, perquè només hi jugaven homes... mascles!
De Latacunga vam agafar un bus interprovincial que ens duria direcció Tigua, Zumbahua, i finalment, a la Laguna Quilotoa, on faríem nit en el nostre iglú. Iglú, per cert, mai millor dit... perquè us jurem que vam passar un fred... increïble.
Doncs el trajecte en bus va ser meravellós. I és que cada vegada ens agrada més viatjar en bus. Perquè ens permet veure, poc a poc, pobles i poblets, escoles, guarderies, mercats, gent fent feina al camp, a les botigues, o, simplement, estan al terra, asseguts, esperant no sabem el què.
I és que el paisatge andí ens va agradar molt. Casones de fang i palla, encara, al ben mig del no res, amagades entre les muntanyes, llames, ases, ovelles, porcs, gallines... animals domèstics al voltant de les cases apareixien i desapareixien continuament. I, de tant en tant, algun còndor andí ens feia desviar la vista cap al cel i quedar-nos bocabadats al seu pas.
Estem impressionats de veure on i com conreen la terra. Doncs tenen els troços on, amb prou feines, s'hi aguanten dretes les herbes! I ells, i, sobretot, elles! els treballen a mà, i, a més, moltes, carregant amb els fills a l'esquena amb una espècie de manta que els té allà penjats. Ho fan tot a mà, des de llaurar, sembrar, collir... com s'ha fet "tota la vida" que dirien els avis.
La Laguna Quilotoa, en una paraula, acollonant. Aigüies verdes enmig d'un cràter d'un volcà apagat de ja fa la tira d'anys. Això sí, meravellosa durant el dia... però un glaçó de nit! quin fred... dins la tenda casi que ens hi surten estalactites! però el despertar va merèixer la pena. La sortida del sol i el cel completament blau, van ser el millor regal per despertar.
La família amb la que vam sopar al fons de la Laguna van ser molt atents i amables amb nosaltres. Un vespre molt interessant. Sopa de civada, arròs amb tomàquet ratllat i tè. I, després, converses amb idioma "quetchuañol" sobre la vida de la seva comunitat, les normes (a les deu de la nit no poden sortir de casa! sinó els tanquen els guardies de la comunitat en una espècie de presó fins al matí), funcionament, tradicions, llengua, problemes i, després, classes d'anglès! doncs ens van demanar que volien aprendre lo bàsic per poder comunicar-se amb els turistes (amigos) de parla anglesa.
L'endemà al matí, vam tenir el plaer d'esmorzar amb ells. L'esmorzar més extrany que mai havíem menjat: faves, cuites i salades, amb cafè o tè. Molt bo. De veritat.
De tornada a Latacunga, des de Quilotoa a Zumbahua, vam compartir furgoneta, una "ranchera", amb una belga i un francès. Molt bona gent. També vam xerrar de tot una mica mentre el vent ens deixava escoltar el què deien els altres. Va ser un petit trajecte de 2o minuts molt interessant també.
Un cop a Latacunga, recollida de trastos i cap a Baños. On hem passat les últimes dues nits en un hostalet de "luxe"! després de regatejar, per cert, com cada dia, cada hora i, gairebé, cada minut! fins a aconseguir un preu molt bo.
Baños és un macromercat dels esports d'aventura. Miris on miris hi ha publicitat per fer barrancs, ràfting, excursions per la selva, tirolines, bicicleta, puenting, cavalls, de tot vaja. Però, nosaltres, vam decidir llogar un parell de bicis i anar fins a Puyo (a la porta de l'Amazònia), a uns 60 i pico quilòmetres de Baños, en un "descens" progressiu al costat del riu Pastaza que ens va permetre gaudir del paisatge de la zona amb molt més detall. Cascades, més cascades, i, totes elles, maquíssimes.
A mesura que ens acostàvem a Puyo... la calor era cada vegada més intensa. Fins arribar al punt de quedar xops de suor de dalt a baix. Ara, no sabíem si estàvem més mullats per la suor o la pluja! que ens va acompanyar uns quants quilòmetres.
El dinar, bo i sà. I ben acompanyats. Doncs l'amo del restaurant, professor de química i biologia, ens va explicar al detall els peixos que menjàvem. Il·lustrant-nos-els, fins i tot, amb un llibre amb fotografies i explicacions de la zona i de com els indis de la selva els pescaven.
Després de més de cinc hores donant pedals i, amb el cul com el difunt Floquet de neu (al cel sia), vam arribar a Puyo... una ciutat... diguem... amb carrers? gent? cotxes? botigues? res de l'altre món. El nostre destí, la nostra meta, ens la imaginàvem molt diferent! després de tantes hores sobre les bicis... però el trajecte, que és el que ens motivava, va valer moooolt la pena!
Ens ha anat la mar de bé però!
I aquí us deixarem. Demà, bus i cap a Riobamba, més al sud encara. Anem baixant cap al Perú ja. I actualitzarem amb noves historietes per explicar-vos.
Una estimada a tots!
www.picasaweb.google.com/calamarieta
Hi tenim més fotos!
dijous, 16 d’octubre del 2008
Mindo. Un petit poblet enmig del "bosque nublado" i cascades.
Mindo és un petit poblet al nord-oest de Quito, situat a la vora del riu Narambillo, i envoltat d'un preciós "bosque nublado" ple de colibrís, de mil-i-una papallones diferents, orquídees a prop dels camins i ocells i ocellots exòtics que mai havíem vist. Fins i tot, vam aconseguir veure un "gallito de la peña", que un guia local ens va dir que era dificilíssim de veure! Un ocellot vermellós i amb una cresta de pam i mig...L'arribada a Mindo va ser de nit. Tot era molt fosc i no sabíem massa on anar a parar. Així que vam fer cas de les recomanacions dels amics alemanys i vam anar a unes cabanyetes a la vora del riu. I quan diem a la vora... és a la vora! a menys de 15m! i ja ens agrada la sensació d'estar enmig de la natura... però quan el riu sona, fort, molt fort, a la nit, no hi ha Déu que dormi! A banda, és clar, de la família de mosquits, mosques, mosquetes, papallonetes, papallonots i, de més, que ens vam fer companyia durant els dies i nits passades a la cabanya.
Sort de la mosquitera!!
Només caminant un parell de quilòmetres s'obrien multitud de camins que et permetien endinsar-te dins el bosc. Primari, ens van dir. I així ho vam fer.
Camina que caminaràs, vam arribar a la "tarabita", és a dir, una espècie de capsa amb quatre ferros per banda, que t'ajuda a atravessar el riu a uns 150 i pico metres d'altura durant més de 500m de longitud, penjat d'un cable d'acer en plan tirolina.
Un cop erem a l'altre banda... cascades i més casacades! a unes els hi diuen les "del santuario de las cascadas" i, d'altres, ténen nom per si mateixes, com la Nambillo i la Reina (amb un salt d'aigua de 35m, segons ens van informar).
Ara bé, per trobar-les, havies de posar-te a caminar amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall, per caminets enfangats però ben senyalitzats. Això sí, amb alguns passos, una mica perillosos. Més que res, perquè el camí feia tres pams d'ample i a mà dreta tenies un fondal del qual no veies el final... però la mar de bé! Entretingut, interessant i bonic!
Per cert, l'aigua de les cascades... freda de collons!
Al tornar, vam tenir sort, perquè la pluja no parava i ens quedàven un parell d'hores de caminar fins al poble i, una família, ens va recollir amb la furgoneta i ens va acostar fins al poble. Molt bona gent. Però en dilluns, i a les quatre de la tarda... el nen i la nena no eren a l'escola, sinó fent companyia al pares... és una cosa que veiem cada dia i que no acabem d'entendre...
Per sopar, un descobriment, pizza! De les millors pizzes que hem menjat mai! Increïble! I, més encara, quan la companyia és grata i el tracte també. Bona gent, molt bona gent.
Però, per altra banda, també ens enduem la sensació de que Mindo va camí de ser una espècie de Lloret de Mar, però de les muntanyes, i cinquanta anys enrere. Sobre i mal explotat. Tothom mira per ell i cap al mateix lloc. No entenem massa el funcionament de les empreses aquí. Com pot ser que en un carrer d'uns 150m de llarg, en un poble de 2000 habitants, hi hagi unes vuit o nou pizzeries? I, com pot ser que, casi casi, cada casa del poble, fós un hostal, hotel o hospedaje?Però bé, ens quedem amb l'entorn del poblet que és increïble.
De tornada a Quito vam aprofitar per veure a l'Àlex i la Trixi abans de la seva marxa cap a Munich. Vam xerrar molt, vam sopar junts, vam riure plegats i vam anar a fer unes cerveses a un local del barri de La Mariscal (gringolàndia!). I ens en vam entornar cap al casc antic, que és on estem allotjats.
Ahir ens vam agafar el dia amb calma per arreglar coses pendents a Quito. I, avui, quan acabem d'actualitzar el blog, agafarem un bus cap a Latacunga, al sud de Quito. I passarem per l 'avenida de los volcanes per la Panamericana.
Les properes notícies seran des de Latacunga! Creiem!
Records, petons i abraçades a tots!
Tenim noves fotos!
dissabte, 11 d’octubre del 2008
Quito. Una ciutat entre els núvols.
Quito ens agrada.
Va a un altre ritme. Lent, pausat, còmode i, en general, tranquil. Al contrari que Guayaquil.
La gent, creiem, hi fa molt. Doncs els serranos són molt més calmats i hospitalaris que els porteños.
A més a més, la ciutat és molt neta, si més no, al casc antic. On, realment, només passejan-te amunt i avall sense direcció fixe, t'envoltes d'edificis meravellosos i molt cuidats. Diuen, els entesos, d'estil colonial. Però amb un toc andí en les pintures, doncs els blaus, verds i vermells són per una infinitat de racons i raconets.
És una ciutat amb forma de xoriço. Va de nord a sud enmig d'una vall envoltada i controlada per cerros i volcans. Als lloms d'aquestes muntanyes s'hi enfilen mils de cases, casetes i barraques per totes direccions, creant, gaire bé, parets de color blanquinós a est i oest de la vall. Increïble.
Ahir, per tenir una millor vista panoràmica de la ciutat, vam decidir anar a buscar el TelefériQo. Un telefèric que et porta des del fons de la ciutat fins a Cruz Loma, a 4100m. Per cert, que raro se'ns va fer agafar un telehuevo sense neu ni esquís!
Segons ens van dir, és el telefèric més alt del món, però, no ho hem contrastat. El que sí que podem dir és que la sensació al pujar era molt agradable. Doncs, mica en mica, la ciutat s'anava fent gran, gran, gran, i les cases, petites, petites, petites.
Un cop a dalt, lo típic, un edifici amb bars, botigues, prismàtics d'aquells que has de posar monedes perquè funcionin, paradetes amb música andina com la que, a vegades, hi ha a les Rambles a Barcelona, i ecuatorians vestits amb roba típica dels Andes.
També a dalt, hi havia una ruta per fer a peu que et duia fins al Rucu Pichincha, un volcà inactiu, i, que, teòricament, és fàcil i per tots els nivells... i arriba als 4650m aproximadament.
Nosaltres, més xulos que ningú, cap amunt i sense pensar-ho dues vegades. Però, buuuuf, el cor anava a mil cada vegada que el camí mirava amunt, moolt amunt! Però, amb tota la dignitat que vam saber tenir, vam anar tira-tira cap a dalt.
Ja a prop d'arribar al cim, el temps es va començar a posar lleig, el granís ens feia toc-toc al cap i, com que no coneixem la zona, vam decidir tirar marxa enrere... i, contents d'haver-ho fet! perquè el toc-toc, va passar a ser un... TOC-TOC-TOC-TOC-TOC! que, en un moment, va deixar-ho tot com la parada de peix del mercat! només faltaven les sardines entre tan gel picat!
Això sí, en el troç de camí que vam fer, ens vam estar quatre horetes ben bones, ens va fer passar una estona molt agradable i, posteriorment, un mal de cap que no va marxar fins l'endemà al matí (mal d'altura?).
Les vistes van ser impressionants i, les fotos que vam tirar, collonudes! de veritat! però més collonuts han estat la banda de lladres, en plan ocean eleven, que avui ens han fotut de tot... així que la càmara ha volat vés a saber on.
Desitgem, de veritat, fins i tot, si cal, posarem una espelma a algun sant de per aquí, perquè els hi fagi agafar cagalera durant tota la seva vida i, com més caguin, més ganes de cagar els hi agafi. Banda de fills de puta! I, també, de pas, els hi agafi una setmana, només una, de cagarrines a tots els putus policies de la terminal d'autobusos d'aquí, perquè, de veritat, ni les millors versions de Torrente els hi poden fer sombra...
Però bé, ens han fet perdre un dia, però no pas les ganes de seguir viatjant. Ni, tampoc, han fet variar l'opinió que tenim de l'Ecuador, ni de Quito, perquè, de malparits, n'hi ha a tot arreu. Oi que sí?
Demà ens n'anem cap a Mindo, si tot va bé, a passar un parell de dies. Perquè l'Alex i la Trixi, aquell amics alemanys que vam fer a Puerto López, ens ho van recomanar. Aviam que tal.
En un parell de dies us diem el què! ;)
Una abraçada!
PD: Tenim les fotos del viatge penjades aquí...
(Falten les del Rucu Pichincha... perquè les estan mirant els lladres)
www.picasaweb.google.com/calamarieta
Va a un altre ritme. Lent, pausat, còmode i, en general, tranquil. Al contrari que Guayaquil.
La gent, creiem, hi fa molt. Doncs els serranos són molt més calmats i hospitalaris que els porteños.
A més a més, la ciutat és molt neta, si més no, al casc antic. On, realment, només passejan-te amunt i avall sense direcció fixe, t'envoltes d'edificis meravellosos i molt cuidats. Diuen, els entesos, d'estil colonial. Però amb un toc andí en les pintures, doncs els blaus, verds i vermells són per una infinitat de racons i raconets.
És una ciutat amb forma de xoriço. Va de nord a sud enmig d'una vall envoltada i controlada per cerros i volcans. Als lloms d'aquestes muntanyes s'hi enfilen mils de cases, casetes i barraques per totes direccions, creant, gaire bé, parets de color blanquinós a est i oest de la vall. Increïble.
Ahir, per tenir una millor vista panoràmica de la ciutat, vam decidir anar a buscar el TelefériQo. Un telefèric que et porta des del fons de la ciutat fins a Cruz Loma, a 4100m. Per cert, que raro se'ns va fer agafar un telehuevo sense neu ni esquís!
Segons ens van dir, és el telefèric més alt del món, però, no ho hem contrastat. El que sí que podem dir és que la sensació al pujar era molt agradable. Doncs, mica en mica, la ciutat s'anava fent gran, gran, gran, i les cases, petites, petites, petites.
Un cop a dalt, lo típic, un edifici amb bars, botigues, prismàtics d'aquells que has de posar monedes perquè funcionin, paradetes amb música andina com la que, a vegades, hi ha a les Rambles a Barcelona, i ecuatorians vestits amb roba típica dels Andes.
També a dalt, hi havia una ruta per fer a peu que et duia fins al Rucu Pichincha, un volcà inactiu, i, que, teòricament, és fàcil i per tots els nivells... i arriba als 4650m aproximadament.
Nosaltres, més xulos que ningú, cap amunt i sense pensar-ho dues vegades. Però, buuuuf, el cor anava a mil cada vegada que el camí mirava amunt, moolt amunt! Però, amb tota la dignitat que vam saber tenir, vam anar tira-tira cap a dalt.
Ja a prop d'arribar al cim, el temps es va començar a posar lleig, el granís ens feia toc-toc al cap i, com que no coneixem la zona, vam decidir tirar marxa enrere... i, contents d'haver-ho fet! perquè el toc-toc, va passar a ser un... TOC-TOC-TOC-TOC-TOC! que, en un moment, va deixar-ho tot com la parada de peix del mercat! només faltaven les sardines entre tan gel picat!
Això sí, en el troç de camí que vam fer, ens vam estar quatre horetes ben bones, ens va fer passar una estona molt agradable i, posteriorment, un mal de cap que no va marxar fins l'endemà al matí (mal d'altura?).
Les vistes van ser impressionants i, les fotos que vam tirar, collonudes! de veritat! però més collonuts han estat la banda de lladres, en plan ocean eleven, que avui ens han fotut de tot... així que la càmara ha volat vés a saber on.
Desitgem, de veritat, fins i tot, si cal, posarem una espelma a algun sant de per aquí, perquè els hi fagi agafar cagalera durant tota la seva vida i, com més caguin, més ganes de cagar els hi agafi. Banda de fills de puta! I, també, de pas, els hi agafi una setmana, només una, de cagarrines a tots els putus policies de la terminal d'autobusos d'aquí, perquè, de veritat, ni les millors versions de Torrente els hi poden fer sombra...
Però bé, ens han fet perdre un dia, però no pas les ganes de seguir viatjant. Ni, tampoc, han fet variar l'opinió que tenim de l'Ecuador, ni de Quito, perquè, de malparits, n'hi ha a tot arreu. Oi que sí?
Demà ens n'anem cap a Mindo, si tot va bé, a passar un parell de dies. Perquè l'Alex i la Trixi, aquell amics alemanys que vam fer a Puerto López, ens ho van recomanar. Aviam que tal.
En un parell de dies us diem el què! ;)
Una abraçada!
PD: Tenim les fotos del viatge penjades aquí...
(Falten les del Rucu Pichincha... perquè les estan mirant els lladres)
www.picasaweb.google.com/calamarieta
dijous, 9 d’octubre del 2008
Cap a Quito!
Ja fa dies que no escrivim... posem-nos al dia!
Dilluns fou especial. Passàrem el dia amb la Trixi i l'Alex, una parella d'alemanys que, per coincidències de la vida, dormien a l'habitació del costat. Encantadors.
El matí, una passejada humida i enfangada pel mercat, per proveir-nos de l'esmorzar. De primera, per cert: fruita tropical i, unes pastes i panets, la mar de bons!
Després caminada direcció Rioblanco. Passàrem per paisatges marrons i pobres, fins a més humits i verds... entre passa i passa, intercanvi de converses i historietes, i de tan en quan, el somriure d'algun nen ens feia més agradable el camí. El dia a dia dels poblets recorreguts, foren més interessants que Rioblanco, la veritat, on mai no vam arribar...
Doncs tornàrem aviat cap al poble, ja que la dona del José,a les 15.00 h. ens esperava a casa seva. A les 15.20h., normal per nosaltres, anormal pels alemanys, ens presentàrem a casa del pescador amb un pastís. Però allà no hi havia ningú.
Puntualitat llatina?
I allà, palplantats a unes cadires de plàstic que estaven a la "sala menjador", esperant... que algú entràs per la porta. Són les 18.30h. quan la dona apareix! Nosaltres ja havíem pegat al plàtan i a les pastes del forn del costat, morts de gana!
Dona, jove/nora i néts i més néts... ens dirigírem a la platja a esperar el José. Aquest arribà amb el "bonguito", per nom, "así es la vida", carregat de peix. Alguns l'ajudàrem. Mentrestant altres jugàrem amb les nétes... cantant i ballant.
Tots junts ens anem a casa per sopar. Allò que crèiem que seria dinar, fou sopar. Una nit, extranya, però d'allò més curiosa i satisfactòria. Peix fresc, converses, salsa! i... comiats.
Tot plegat ens donà moltes estones per pensar.
L'endemà, dimarts. "Manta! Jipijapa!", cridà una personeta petita, però que semblava gran. Només era un nen. Ens cridava per entrar al bus, cap a Jipijapa. Deixem enrere Puerto López pensant que "així no anem, així no poden progressar mai...", què fa el nen cridant-nos pel bus a les 11.00 h. del matí? Corre a l'escola!
De Puerto López a Jipijapa, Portoviejo i Santo Domingo de los Colorados. Allà passàrem la nit i l'emdemà, agafàrem el bus cap a Quito... i aquí estem! A la capital. Una ciutat que sembla que tan sí com no, els incas i espanyols, volguéren aixecar enmig d'aquesta vall.
Ahir fou un dia ben curiós. Una dona ens parà pel carrer i després de dues paraules intercanviades, ens convidà a fer un café a casa seva. Tota la tarda xerrant i... aprenent. La Inés Cortés, una dona gran i molt culte. Diferent a la resta (que fins ara hem conegut).
El cas antic de la ciutat és preciós, així com el Parque Itchimbía i l'Alameda. Encara ens estem aclimatant però, als 2.850 m. sobre el nivell del mar que es troba Quito...
I demà arribarem a més de 4000 m., així que ja us ho contarem...
Salut i molts petons.
Dilluns fou especial. Passàrem el dia amb la Trixi i l'Alex, una parella d'alemanys que, per coincidències de la vida, dormien a l'habitació del costat. Encantadors.
El matí, una passejada humida i enfangada pel mercat, per proveir-nos de l'esmorzar. De primera, per cert: fruita tropical i, unes pastes i panets, la mar de bons!
Després caminada direcció Rioblanco. Passàrem per paisatges marrons i pobres, fins a més humits i verds... entre passa i passa, intercanvi de converses i historietes, i de tan en quan, el somriure d'algun nen ens feia més agradable el camí. El dia a dia dels poblets recorreguts, foren més interessants que Rioblanco, la veritat, on mai no vam arribar...
Doncs tornàrem aviat cap al poble, ja que la dona del José,a les 15.00 h. ens esperava a casa seva. A les 15.20h., normal per nosaltres, anormal pels alemanys, ens presentàrem a casa del pescador amb un pastís. Però allà no hi havia ningú.
Puntualitat llatina?
I allà, palplantats a unes cadires de plàstic que estaven a la "sala menjador", esperant... que algú entràs per la porta. Són les 18.30h. quan la dona apareix! Nosaltres ja havíem pegat al plàtan i a les pastes del forn del costat, morts de gana!
Dona, jove/nora i néts i més néts... ens dirigírem a la platja a esperar el José. Aquest arribà amb el "bonguito", per nom, "así es la vida", carregat de peix. Alguns l'ajudàrem. Mentrestant altres jugàrem amb les nétes... cantant i ballant.
Tots junts ens anem a casa per sopar. Allò que crèiem que seria dinar, fou sopar. Una nit, extranya, però d'allò més curiosa i satisfactòria. Peix fresc, converses, salsa! i... comiats.
Tot plegat ens donà moltes estones per pensar.
L'endemà, dimarts. "Manta! Jipijapa!", cridà una personeta petita, però que semblava gran. Només era un nen. Ens cridava per entrar al bus, cap a Jipijapa. Deixem enrere Puerto López pensant que "així no anem, així no poden progressar mai...", què fa el nen cridant-nos pel bus a les 11.00 h. del matí? Corre a l'escola!
De Puerto López a Jipijapa, Portoviejo i Santo Domingo de los Colorados. Allà passàrem la nit i l'emdemà, agafàrem el bus cap a Quito... i aquí estem! A la capital. Una ciutat que sembla que tan sí com no, els incas i espanyols, volguéren aixecar enmig d'aquesta vall.
Ahir fou un dia ben curiós. Una dona ens parà pel carrer i després de dues paraules intercanviades, ens convidà a fer un café a casa seva. Tota la tarda xerrant i... aprenent. La Inés Cortés, una dona gran i molt culte. Diferent a la resta (que fins ara hem conegut).
El cas antic de la ciutat és preciós, així com el Parque Itchimbía i l'Alameda. Encara ens estem aclimatant però, als 2.850 m. sobre el nivell del mar que es troba Quito...
I demà arribarem a més de 4000 m., així que ja us ho contarem...
Salut i molts petons.
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Puerto López. Balenes!
Balenes! Grans, molt grans! Increïble!
Després de pactar amb el nanos del poble un "tour" amb una barqueta, ens trobem que el capità i "guia" són uns pescadors veterans i curtits, autèntics.
En una barqueta a motor de nou metres de llarg i uns tres d'ample, dos motors a punt de jubilació i, equipats amb un xalecs "salva-vides" gastats i humits, ens endinsem vint persones! cap a alta mar, a buscar les balenes, tot acompanyats d'un perfum de petroli que ens acompanyaria tot el viatge.
Després de navegar uns 30km mar endins, paren els motors (aquest cop expressament), i es fa el silenci. Tots amb els ulls oberts i mirant cap a tot arreu esperant trobar el premi.
Res. Seguim buscant.
Mitja hora més direcció la Isla de la Plata i, altre cop, motors parats, silenci... i... "¡allá van!".
Impressionant, a 50m veiem la primera amiga que ens saluda per començar una partida a tocar i parar.
Som-hi.
A tota maquina i darrere les balenes comencem a fotre bots amunt i avall, esquerra i dreta, i el que havia estat un viatge "entretingut" es converteix en trepidant! Cada vegada les veiem de més a prop. Una, dos, tres! A 10, 15 o 20m ens mostraven les aletes, cua i panxa!
Increïble.
Al final, quan ja cansades del joc desapareixen en la immensitat del Pacífic, ens en tornem cap a terra. Estem satisfets. Incrèduls, fins i tot, de que sigui veritat el que hem contemplat tan d'aprop.
De tornada al port hem fet un amic. El José. Un pescador que ens invita a sopar a casa seva amb la condició de que no paguem ni un ral. Nosaltres, òbviament, acceptem encantats.
El sopar és llarg, interessant i bo! Peix fresc: "del mar a la mesa, y de la mesa al mar" com diu el José. La casa... plena d'amor i alegria. Plena de sentiments d'afecte i generositat. Però de res més. Ni rajoles, ni pintura, ni finestres, ni portes, ni habitacions. Un sostre amb planxes d'alumini cobria una estància en la que hi viuen avis, fills i néts. Set en total.
Les converses flueixen de manera natural i còmode, perquè els anfitrions ens tracten com si ens coneguéssin de tota la vida i ens expliquen problemes, injustícies, aventures i esperances!
Tan de bo els poguem ajudar d'alguna manera.
Després del sopar, arribem a la conclusió que el petit poble de Puerto López és un reducte de famílies mafioses que controlen el sector turístic i que reparteixen les engrunes del pastís entre els desafortunats contractant-los a canvi de 10$ el dia.
Avui, a dinar, a casa del José altra vegada. I, demà, si tot va bé, ens n'anirem a passar el dia pescant amb ell. Esperem vagi bé.
Salut!
Després de pactar amb el nanos del poble un "tour" amb una barqueta, ens trobem que el capità i "guia" són uns pescadors veterans i curtits, autèntics.
En una barqueta a motor de nou metres de llarg i uns tres d'ample, dos motors a punt de jubilació i, equipats amb un xalecs "salva-vides" gastats i humits, ens endinsem vint persones! cap a alta mar, a buscar les balenes, tot acompanyats d'un perfum de petroli que ens acompanyaria tot el viatge.
Després de navegar uns 30km mar endins, paren els motors (aquest cop expressament), i es fa el silenci. Tots amb els ulls oberts i mirant cap a tot arreu esperant trobar el premi.
Res. Seguim buscant.
Mitja hora més direcció la Isla de la Plata i, altre cop, motors parats, silenci... i... "¡allá van!".
Impressionant, a 50m veiem la primera amiga que ens saluda per començar una partida a tocar i parar.
Som-hi.
A tota maquina i darrere les balenes comencem a fotre bots amunt i avall, esquerra i dreta, i el que havia estat un viatge "entretingut" es converteix en trepidant! Cada vegada les veiem de més a prop. Una, dos, tres! A 10, 15 o 20m ens mostraven les aletes, cua i panxa!
Increïble.
Al final, quan ja cansades del joc desapareixen en la immensitat del Pacífic, ens en tornem cap a terra. Estem satisfets. Incrèduls, fins i tot, de que sigui veritat el que hem contemplat tan d'aprop.
De tornada al port hem fet un amic. El José. Un pescador que ens invita a sopar a casa seva amb la condició de que no paguem ni un ral. Nosaltres, òbviament, acceptem encantats.
El sopar és llarg, interessant i bo! Peix fresc: "del mar a la mesa, y de la mesa al mar" com diu el José. La casa... plena d'amor i alegria. Plena de sentiments d'afecte i generositat. Però de res més. Ni rajoles, ni pintura, ni finestres, ni portes, ni habitacions. Un sostre amb planxes d'alumini cobria una estància en la que hi viuen avis, fills i néts. Set en total.
Les converses flueixen de manera natural i còmode, perquè els anfitrions ens tracten com si ens coneguéssin de tota la vida i ens expliquen problemes, injustícies, aventures i esperances!
Tan de bo els poguem ajudar d'alguna manera.
Després del sopar, arribem a la conclusió que el petit poble de Puerto López és un reducte de famílies mafioses que controlen el sector turístic i que reparteixen les engrunes del pastís entre els desafortunats contractant-los a canvi de 10$ el dia.
Avui, a dinar, a casa del José altra vegada. I, demà, si tot va bé, ens n'anirem a passar el dia pescant amb ell. Esperem vagi bé.
Salut!
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Ecuador. De Guayaquil a Puerto López.
I, finalment, hem arribat a l'Ecuador.
El viatge comença de debò i, el sol fet de sortir al carrer, ens mostra que som lluny, molt lluny, de casa.
Olors, gustos, sorolls i ritme ens desborden per tot arreu.
Guayaquil ens sembla una ciutat de contrastos impressionants. Per una banda té un passeig marítim, el Malecón, que ja ens agradaria a Barcelona, Palma o a qualsevol port Mediterrani. No obstant, per altra banda, a escassos 20m d'aquest reducte de tranquil·litat, harmonia i bellesa, hi trobem una ciutat paral·lelament oposada.
Mic-mic. Moc-moc. Tac-tac. Txurip-Txurip. Uiu-iui. Mec-mec. Són els diàlegs entre autobusos destartalats, taxistes tronats i conductors suïcides els que t'avisen que la teva hora està a punt d'arribar amb un simple toc de clàxon que t'acaba salvant el coll... si vas viu!
Són el cor de la ciutat. El que dóna vida als carrers que conformen un macromercat ambulant on les parades són a peu de carrer i, els venedors, hiperactiu a matar, mediten sobre si paga la pena, o no, aixecar el cul de la cadira.
Per altra banda, trobes homes-botiga, dones-botiga i nens-botiga per tot arreu, que gasten les soles de les sabates i les calories per tota la ciutat. Ténen de tot. Des d'"agua de coco" fins caramels. De "corviche" a "pan de yuca". De refrescos a cupons de loteria. Fins i tot, una pomada pel reuma! però que va bé pel mal de cap, per la tos, pels esguinços, pel mal d'esquena, i, per la grip! Collonut! Tot això per 1$! Increïble.
Apartat lleugerament del centre s'aixeca el cerro de Santa Ana. Magnífic. Aquí s'hi troba la pau en qualsevol moment del dia. Cases de mil colors i carrerons empedrats van passant a mesura que puges els més de quatre-cents esglaons que t'acaben portant al far, que encara avui, domina el riu Guayas.
Una ciutat interessant.
Ara però, ja som a Puerto López, un petit poble de "pescadors" a la vora de l'oceà Pacífic. Només baixar del bus, després de cinc hores de carreteres i carreteretes, conducció temerària del xòfer, i música entre reggeton i merengue, a tota hòstia, els taxistes, amb tricicles motoritzats-tunning, sens rifaven per portar-nos a un hostal i contractar un tour per veure balenes.
Al final, hem caigut al parany d'uns nanos "pescadors" (ténen barca però la fan servir per tot menys per pescar) i, demà, amb una mica de sort, haurem pogut veure alguna balena. Ja comentarem el què!
Salut i una estimada a tots!
Maria i Lluís
El viatge comença de debò i, el sol fet de sortir al carrer, ens mostra que som lluny, molt lluny, de casa.
Olors, gustos, sorolls i ritme ens desborden per tot arreu.
Guayaquil ens sembla una ciutat de contrastos impressionants. Per una banda té un passeig marítim, el Malecón, que ja ens agradaria a Barcelona, Palma o a qualsevol port Mediterrani. No obstant, per altra banda, a escassos 20m d'aquest reducte de tranquil·litat, harmonia i bellesa, hi trobem una ciutat paral·lelament oposada.
Mic-mic. Moc-moc. Tac-tac. Txurip-Txurip. Uiu-iui. Mec-mec. Són els diàlegs entre autobusos destartalats, taxistes tronats i conductors suïcides els que t'avisen que la teva hora està a punt d'arribar amb un simple toc de clàxon que t'acaba salvant el coll... si vas viu!
Són el cor de la ciutat. El que dóna vida als carrers que conformen un macromercat ambulant on les parades són a peu de carrer i, els venedors, hiperactiu a matar, mediten sobre si paga la pena, o no, aixecar el cul de la cadira.
Per altra banda, trobes homes-botiga, dones-botiga i nens-botiga per tot arreu, que gasten les soles de les sabates i les calories per tota la ciutat. Ténen de tot. Des d'"agua de coco" fins caramels. De "corviche" a "pan de yuca". De refrescos a cupons de loteria. Fins i tot, una pomada pel reuma! però que va bé pel mal de cap, per la tos, pels esguinços, pel mal d'esquena, i, per la grip! Collonut! Tot això per 1$! Increïble.
Apartat lleugerament del centre s'aixeca el cerro de Santa Ana. Magnífic. Aquí s'hi troba la pau en qualsevol moment del dia. Cases de mil colors i carrerons empedrats van passant a mesura que puges els més de quatre-cents esglaons que t'acaben portant al far, que encara avui, domina el riu Guayas.
Una ciutat interessant.
Ara però, ja som a Puerto López, un petit poble de "pescadors" a la vora de l'oceà Pacífic. Només baixar del bus, després de cinc hores de carreteres i carreteretes, conducció temerària del xòfer, i música entre reggeton i merengue, a tota hòstia, els taxistes, amb tricicles motoritzats-tunning, sens rifaven per portar-nos a un hostal i contractar un tour per veure balenes.
Al final, hem caigut al parany d'uns nanos "pescadors" (ténen barca però la fan servir per tot menys per pescar) i, demà, amb una mica de sort, haurem pogut veure alguna balena. Ja comentarem el què!
Salut i una estimada a tots!
Maria i Lluís
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
