Quito. Una ciutat entre els núvols.

Quito ens agrada.

Va a un altre ritme. Lent, pausat, còmode i, en general, tranquil. Al contrari que Guayaquil.
La gent, creiem, hi fa molt. Doncs els serranos són molt més calmats i hospitalaris que els porteños.

A més a més, la ciutat és molt neta, si més no, al casc antic. On, realment, només passejan-te amunt i avall sense direcció fixe, t'envoltes d'edificis meravellosos i molt cuidats. Diuen, els entesos, d'estil colonial. Però amb un toc andí en les pintures, doncs els blaus, verds i vermells són per una infinitat de racons i raconets.

És una ciutat amb forma de xoriço. Va de nord a sud enmig d'una vall envoltada i controlada per cerros i volcans. Als lloms d'aquestes muntanyes s'hi enfilen mils de cases, casetes i barraques per totes direccions, creant, gaire bé, parets de color blanquinós a est i oest de la vall. Increïble.

Ahir, per tenir una millor vista panoràmica de la ciutat, vam decidir anar a buscar el TelefériQo. Un telefèric que et porta des del fons de la ciutat fins a Cruz Loma, a 4100m. Per cert, que raro se'ns va fer agafar un telehuevo sense neu ni esquís!

Segons ens van dir, és el telefèric més alt del món, però, no ho hem contrastat. El que sí que podem dir és que la sensació al pujar era molt agradable. Doncs, mica en mica, la ciutat s'anava fent gran, gran, gran, i les cases, petites, petites, petites.

Un cop a dalt, lo típic, un edifici amb bars, botigues, prismàtics d'aquells que has de posar monedes perquè funcionin, paradetes amb música andina com la que, a vegades, hi ha a les Rambles a Barcelona, i ecuatorians vestits amb roba típica dels Andes.

També a dalt, hi havia una ruta per fer a peu que et duia fins al Rucu Pichincha, un volcà inactiu, i, que, teòricament, és fàcil i per tots els nivells... i arriba als 4650m aproximadament.

Nosaltres, més xulos que ningú, cap amunt i sense pensar-ho dues vegades. Però, buuuuf, el cor anava a mil cada vegada que el camí mirava amunt, moolt amunt! Però, amb tota la dignitat que vam saber tenir, vam anar tira-tira cap a dalt.

Ja a prop d'arribar al cim, el temps es va començar a posar lleig, el granís ens feia toc-toc al cap i, com que no coneixem la zona, vam decidir tirar marxa enrere... i, contents d'haver-ho fet! perquè el toc-toc, va passar a ser un... TOC-TOC-TOC-TOC-TOC! que, en un moment, va deixar-ho tot com la parada de peix del mercat! només faltaven les sardines entre tan gel picat!

Això sí, en el troç de camí que vam fer, ens vam estar quatre horetes ben bones, ens va fer passar una estona molt agradable i, posteriorment, un mal de cap que no va marxar fins l'endemà al matí (mal d'altura?).

Les vistes van ser impressionants i, les fotos que vam tirar, collonudes! de veritat! però més collonuts han estat la banda de lladres, en plan ocean eleven, que avui ens han fotut de tot... així que la càmara ha volat vés a saber on.

Desitgem, de veritat, fins i tot, si cal, posarem una espelma a algun sant de per aquí, perquè els hi fagi agafar cagalera durant tota la seva vida i, com més caguin, més ganes de cagar els hi agafi. Banda de fills de puta! I, també, de pas, els hi agafi una setmana, només una, de cagarrines a tots els putus policies de la terminal d'autobusos d'aquí, perquè, de veritat, ni les millors versions de Torrente els hi poden fer sombra...

Però bé, ens han fet perdre un dia, però no pas les ganes de seguir viatjant. Ni, tampoc, han fet variar l'opinió que tenim de l'Ecuador, ni de Quito, perquè, de malparits, n'hi ha a tot arreu. Oi que sí?

Demà ens n'anem cap a Mindo, si tot va bé, a passar un parell de dies. Perquè l'Alex i la Trixi, aquell amics alemanys que vam fer a Puerto López, ens ho van recomanar. Aviam que tal.

En un parell de dies us diem el què! ;)

Una abraçada!

PD: Tenim les fotos del viatge penjades aquí...
(Falten les del Rucu Pichincha... perquè les estan mirant els lladres)

www.picasaweb.google.com/calamarieta