Mindo. Un petit poblet enmig del "bosque nublado" i cascades.

Mindo és un petit poblet al nord-oest de Quito, situat a la vora del riu Narambillo, i envoltat d'un preciós "bosque nublado" ple de colibrís, de mil-i-una papallones diferents, orquídees a prop dels camins i ocells i ocellots exòtics que mai havíem vist. Fins i tot, vam aconseguir veure un "gallito de la peña", que un guia local ens va dir que era dificilíssim de veure! Un ocellot vermellós i amb una cresta de pam i mig...

L'arribada a Mindo va ser de nit. Tot era molt fosc i no sabíem massa on anar a parar. Així que vam fer cas de les recomanacions dels amics alemanys i vam anar a unes cabanyetes a la vora del riu. I quan diem a la vora... és a la vora! a menys de 15m! i ja ens agrada la sensació d'estar enmig de la natura... però quan el riu sona, fort, molt fort, a la nit, no hi ha Déu que dormi! A banda, és clar, de la família de mosquits, mosques, mosquetes, papallonetes, papallonots i, de més, que ens vam fer companyia durant els dies i nits passades a la cabanya.

Sort de la mosquitera!!

Només caminant un parell de quilòmetres s'obrien multitud de camins que et permetien endinsar-te dins el bosc. Primari, ens van dir. I així ho vam fer.

Camina que caminaràs, vam arribar a la "tarabita", és a dir, una espècie de capsa amb quatre ferros per banda, que t'ajuda a atravessar el riu a uns 150 i pico metres d'altura durant més de 500m de longitud, penjat d'un cable d'acer en plan tirolina.

Un cop erem a l'altre banda... cascades i més casacades! a unes els hi diuen les "del santuario de las cascadas" i, d'altres, ténen nom per si mateixes, com la Nambillo i la Reina (amb un salt d'aigua de 35m, segons ens van informar).

Ara bé, per trobar-les, havies de posar-te a caminar amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall, per caminets enfangats però ben senyalitzats. Això sí, amb alguns passos, una mica perillosos. Més que res, perquè el camí feia tres pams d'ample i a mà dreta tenies un fondal del qual no veies el final... però la mar de bé! Entretingut, interessant i bonic!

Per cert, l'aigua de les cascades... freda de collons!

Al tornar, vam tenir sort, perquè la pluja no parava i ens quedàven un parell d'hores de caminar fins al poble i, una família, ens va recollir amb la furgoneta i ens va acostar fins al poble. Molt bona gent. Però en dilluns, i a les quatre de la tarda... el nen i la nena no eren a l'escola, sinó fent companyia al pares... és una cosa que veiem cada dia i que no acabem d'entendre...

Per sopar, un descobriment, pizza! De les millors pizzes que hem menjat mai! Increïble! I, més encara, quan la companyia és grata i el tracte també. Bona gent, molt bona gent.

Però, per altra banda, també ens enduem la sensació de que Mindo va camí de ser una espècie de Lloret de Mar, però de les muntanyes, i cinquanta anys enrere. Sobre i mal explotat. Tothom mira per ell i cap al mateix lloc. No entenem massa el funcionament de les empreses aquí. Com pot ser que en un carrer d'uns 150m de llarg, en un poble de 2000 habitants, hi hagi unes vuit o nou pizzeries? I, com pot ser que, casi casi, cada casa del poble, fós un hostal, hotel o hospedaje?

Però bé, ens quedem amb l'entorn del poblet que és increïble.

De tornada a Quito vam aprofitar per veure a l'Àlex i la Trixi abans de la seva marxa cap a Munich. Vam xerrar molt, vam sopar junts, vam riure plegats i vam anar a fer unes cerveses a un local del barri de La Mariscal (gringolàndia!). I ens en vam entornar cap al casc antic, que és on estem allotjats.

Ahir ens vam agafar el dia amb calma per arreglar coses pendents a Quito. I, avui, quan acabem d'actualitzar el blog, agafarem un bus cap a Latacunga, al sud de Quito. I passarem per l 'avenida de los volcanes per la Panamericana.

Les properes notícies seran des de Latacunga! Creiem!

Records, petons i abraçades a tots!

Tenim noves fotos!

www.picasaweb.google.com/calamarieta