Ja tornem a ser a Cusco, després de cinc dies de caminar i visitar el Machupichu! Així doncs, intentarem posar-vos al dia del nostre viatget, ja que ens encanta poder-vos explicar els moments viscuts i que d'alguna manera us pugueu sentir més a prop de nosaltres.
Caldrà fer memòria. A veure... per parts.
Arequipa. La ciutat blanca (14-15 de Novembre)
Després de passar uns dies pel desert de Nazca el nou destí era Arequipa: la ciutat blanca. Uns diuen que són el "totxos" dels edificis que són blanquinosos i, d'altres, perquè era el lloc on hi vivien els espanyols, doncs els indis es quedaven a les muntanyes.
Sigui com sigui, Arequipa és una ciutat magestuosa. Molt més ordenada i neta que altres ciutat on hem estat i amb avingudes i carrers amples més propers a Europa que no pas a sudamèrica. Si més no, comparant-ho amb les que hem conegut pel moment.
Vam decidir de passar un parell de dies per la ciutat blanca amb els amics francesos, el Matt i la Nat, i buscar, amb calma, la manera d'anar cap al cañón del Colca sense ser "atracats" per les agències de viatge... però, mentrestant, vam aprofitar la multitud de museus i llocs d'interès cultural de la ciutat per fer un parell de visites molt interessants: el convent de Santa Catalina i el museu on s'hi troben les restes de la mòmia Juanita (una noia jove trobada congelada, en plan Walt Disney, a la muntanya de l'Ampato).
El convent de Santa Catalina, lloc turístic per excel·lència, és un lloc meravellós. I, com a meravellós que és també té una entrada meravellosament cara! comparada amb altres llocs semblants del país. Però bé, un cop a dins, ens vam adonar de que mereixia la pena (però uns quants soles menys d'entrada no estarien malament no...).
Al tema. Santa Catalina és un convent on actualment hi viuen monges de clausura i, on, teòricament, hi viuen d'acord als vots de pobresa, castedat, i tots els requeriments que la santa mare església els hi exigeix. Pobretes elles; viure en una ciutat tan bonica i no gaudir-la! són com aquells vigilants de seguretat que hi ha als camps de futbol que es passen el partit d'esquenes al camp i mirant a la graderia! alguna mirada se'ls hi escapa... doncs imaginem que a les monges també... ;)
El que avui és un convent normal i corrent, fa uns segles era com una espècie de resort de luxe en tota regla! la única cosa que canviava era que la gent que l'utilitzava no es passava el dia en barnús... sino que ho feien amb els hàbits de monja!!! sí sí!! era collonut!! feien vots de pobresa i pagaven una morterada per entrar-hi i, és clar, només les families adinerades podien enviar a les seves filles al convent!! quina contradicció, oi? la església catòlica contradictòria? que raro... oi?
Era com el Santa Catalina's resort d'aquell temps!! perquè tenien tot tipus de luxes: "habitacions" privades -que variaven de tamany en funció de la riquesa dels papes i mames de les monges-, criades-esclaus (dieu-li com volgueu), menú al gust! res de compartir el menjar amb la comunitat... i, així, anar fent dia a dia i anant passant els anys! increïble!
Això sí, el convent és una meravella pels ulls. Les edificacions, els claustres, els carrererons que hi ha, els colors de les parets, els gravats... són magnífics! una meravella! sembla que visquis, realment, en un moment paral·lel... us imagineu viure tota la vida entre les mateixes quatre parets? (en el cas que realment fos així). Nosaltres no ho podem imaginar.
Una visita molt interessant.
I, canviant radicalment de temàtica, vam passar de veure creus, rosaris, verges i de més, al museu on hi ha la mòmia Juanita on, a més, amb la mateixa entrada hi incloïa un servei de guia la mar de bo.
Per començar, un video "made in" National Geographic per introduïr-nos al món de la cultura quechua, a la figura de l'Inka, funcionament de l'imperi, creences i de més. En el video s'explicava la història de la Juanita, la noia que més tard veuríem momificada dins un sarcòfag congelat! com si fos un gelat dins un d'aquells arcons frigorífics tan grans, que hi ha a tots els bars i restaurants, de la marca Frigo, per ser més concrets.
Doncs la cosa és que en la cultura quechua es preparava, des del moment del seu naixement, a una sèrie de nanos i nananes, els quals eren escollits d'entre les famílies nobles i adinerades per a ser utilitzats en el futur i, en cas de necessitat, com a ofrena als déus. És a dir, sacrificats. (La guia dixit).
La cosa, més o menys, anava així... Hi havia algun desastre natural? "Els deus estan enfadats!" Pam! Sacrifici! I tot is gonna be all right una altra vegada! Hi havia problemes de sequera continuats? "Els deus estan enfadats!" Pam! Sacrifici! I cap problema. I, així, anar fent.
Ara, pobres nanos, no en tenien prou en ser sacrificats, que, a sobre, els sacrificaven a la mateixa casa dels déus, és a dir, a les muntanyes, a cinc o sis mil i pico metres. I clar, per arribar-hi, no ho feien amb taxi, sino que els feien caminar des de Cuzco (la capital de l'imperi) fins a l'Ampato (en el cas de la Juanita) o d'altres muntanyes sagrades i així estaven dos, tres o quatre mesos de caminata pre-mortem. I, un cop a dalt, cataclak! i caput! tot al seu lloc.
La veritat és que els nanos vivien amb tot tipus de luxe fins a l'hora del moment fatídic. Com els toros, oi? que diuen que viuen a cos de rei fins al moment del sacrifici-assassinat a la plaça.
La qüestió es que van trobar unes quantes mòmies congelades a les faldes de l'Ampato (com hem dit, una muntanya sagrada) amb vestis de luxe, joies, menjar, etc. perquè no els hi faltés de res a l'altra vida... i, de moment, encara estan amb estudi. Solsament la Juanita està exposada en plan gelat per a tots els curiosos que l'anem a veure.
No s'hi poden fer fotos... així que si la voleu veure en directe... ja sabeu on heu d'acostar-vos: Arequipa!
Per lo de més, vam decidir gaudir de passejades pels carrers, sopar en una terrasseta a la millor plaça d'armes del Perú, fer un volt per les afores per veure els barris més allunyats i poder veure, sense èxit (molts núvols baxiso), el Misti, el volcà (actiu!) que domina tota la ciutat des dels seus cinc mil i pico metres. Per cert, el dia que li dongui per erupcionar, ni sacrificant a tota la població pararà!
Cañón del Colca (16-17 de Novembre)
Després de parlar-ho vam decidir que el millor seria anar cap a Cabanaconde via Chivay, cap al cor del canó del Colca. I, un cop allà, decidir de quina manera faríem la ruta que volíem, o sols, o amb un guia de la zona a un preu raonable i pagant-li directament a ell.
Dit i fet. Un cop arribats a Cabanaconde, després d'un viatge en bus d'aquells que recordarem tota la vida, doncs amb la carretera plena de grava, pols i forats i l'amnèsia dels conductors de bus amb la paraula "suavitat"... l'objectiu era trobar algú que ens guies per el magnífic canó.
Només baixar del bus les primeres ofertes! business is business! i, per sort, vam poder compartir el viatge amb en Sebastián, un home del mateix poble que si hi ha turistes fa de guia i, si no n'hi ha, doncs treballa a la seva shakra, al camp, on hi té blat de moro. Home força callat però molt amable i atent.
Així que un cop tots estàvem preparats, vam començar l'excursió que ens duria, durant dos dies, des de Cabanaconde fins al fons del canó, pujar fins a San Juan de Chucho, on faríem nit, i, després, recórrer per la vorera del canó els pobles de Tipay, Cosñihua i, algun altre del qual no recordem el nom... fins arribar al mal anomenat oasis, on una multitud de turistes d'arreu del món recueràvem forces per a pujar fins a dalt del canó, altre cop a Cabanaconde, per posar punt i final a l'excursió.
Per parts.
El descens fins al fons del canó fou un regal per la vista però una tortura pels genolls, sobretot pels de la Maria, que, després d'unes hores de caminata va començar a recordar les molèsties que ja havia tingut a un genoll i que finalment la van fer acabar el dia amb molt dolor. Tot i això, vam arribar fins a San Juan de Chucho per fer nit tal i com havíem planejat.
A San Juan, a l'hospedaje de la Gloria, on hem de dir que les habitacions eren "prou confortables", en Matt i la Nat van trobar un invitat sorepresa a l'habitació: un escorpí! i, evidentment, ja ens veieu a nosaltres a la busca i captura d'invitats no desitjats a la nostra habitació. Per sort, res.
La conversa amb la Gloria, la mestressa, fou genial:
-"Gloria, hemos encontrado un escorpión en la habitación!"
-"¿Sí? Es normal. Se meten por todas partes. Pero no pasa nada."
-"Gloria, ¿no pasa nada? ¿no son peligrosos?"
-"Claro! no son peligrosos! sólo si te muerden..."
-"Gracias Gloria. Ya estamos mucho más tranquilos."
-"¿Sí? Es normal. Se meten por todas partes. Pero no pasa nada."
-"Gloria, ¿no pasa nada? ¿no son peligrosos?"
-"Claro! no son peligrosos! sólo si te muerden..."
-"Gracias Gloria. Ya estamos mucho más tranquilos."
Però bé, després de descansar com uns angelets dins la mosquitera, vam despertar-nos amb un paisatge preciós i amb un ratjos de sol que ens deien bon dia i que ens feien despertar-nos cansats, però de molt bon humor.
Després d'un bon esmorzar, reemprenem la caminata direcció Cosñihua, Tipay, etc. i tot el que el dia anterior havíem baixat... ara ho pujaríem... i, buuuf, com pujava! a més, pel camí ens acompanyava la pols, el sol, i les gotes de suor que rajaven dels nostres fronts imitant diminutes cascades!
Allà les onze del migdia arribaríem a Cosñihua on poguerem descansar una mica i agafar forces de nou. Però, un cop allà, el genoll de la Maria havia dit prou i, pobre, no podia fer ni una passa més.
A grans mals grans remeis.
Una mula! una senyora mula va ser el taxi que va dur a la Maria per camins estrets, polsegosos, i traçats arran d'impressionats tallats. Una experiència religiosa! doncs la Maria va resar tres-cents paresnostres i dos-cents avemaries!
Finalment, al migdia, arribada a l'esperat oasis i descans a cos de rei: palmeres, begudes fresques i bany en piscines amb aigua fresqueta i amb gent d'arreu del món banyant-s'hi. Sobretot, americans, que per aquí sudamèrica, apareixen per tot arreu.
Un cop dinats i descansats, au som-hi cap amunt! uns a peu, i, d'altres (la Maria i la Nat) amb mula, no per gust... sinó per necessitat! els genolls de les dues es negaven a funcionar correctament i no els hi donaven ni un moment de treva per a pujar sense dolor.
El camí de pujada no tenia massa secret... passa, passa, passa, passa... (respira)... passa, passa, passa, passa... (respira) i així anar fent! vam arribar al capdamunt després d'un parell d'hores i una mica més més eixuts que dues esponges després d'exprémer-les amb la mà! i, ja a dalt, les noies es van trobar amb una nova peruanada! doncs, el "mulista" (l'home que conduïa les mules) les deixava al capdamunt del canó i, au! ja us espavilareu per arribar al poble!
Ni cartells, ni direccions, ni persones, ni res! pura intuïció! van acabar escalant entre murs que separaven les terrasses de cultiu i, al cap d'una bona estona, arribant a l'hostalet, on, finalment, ens hi espararia un dutxeta amb aigua calenta a tots quatre!
L'endemà, de camí a Arequipa, decidim parar a la Cruz del Cóndor, lloc turístic per excel·lència on, suposadament hi habita una familia de còndors, que acostumen a sobrevolar la zona... aquell dia, però, devien ser de vacances... perquè només en vam veure un; que segur que era el que estava de guàrdia (com a les farmàcies).
Mentre esperàvem veure algun còndor d'apropet, de sobte, apareix en desbandada un grup d'estudiants en viatge de fi de curs (aquí les classes acaben al desembre i fins al març no comencen de nou).
Ens demanen que ens fem fotos amb ells... primer un, després l'altre, els professors també... i nosaltres sense entendre la situació (amb el temps ens hem adonat de que els turistes devem ser com una espècie més del país i, és clar, s'ha de retratar, al igual que es retraten els voltors, els papagayos o les llames).
Decebuts per no haver vist cap còndor d'aprop agafem el bus cap a Arequipa; recollim equipatges a l'hostal Europa de la ciutat i cap al terminal terrestre a comprar els bitllets via Cusco. Ho fem i, per sort, econòmics i en primera classe!
El Valle Sagrado (Písaq - Ollantaytambo - Moray) (21 de Novembre)
Quan un es troba passejant per la ciutat de Cusco, no s'imagina que en una hora de viatge en cotxe pugui gaudir d'un paisatge tan espectacular com el del Valle Sagrado. La veritat és que la seva bellesa és indubtable i, l'història que l'envolta, fascinant.
Quan un es troba passejant per la ciutat de Cusco, no s'imagina que en una hora de viatge en cotxe pugui gaudir d'un paisatge tan espectacular com el del Valle Sagrado. La veritat és que la seva bellesa és indubtable i, l'història que l'envolta, fascinant.
Òbviament, cap dels turistes es vol perdre aquest destí, doncs val molt la pena... i d'això se n'aprofiten els peruans. Però, de nou, a la seva manera: o està explotat turísticament o, està tirat de la Mare de Déu! En aquest cas, explotat.
Aquesta vall compren l'àrea que va des del poble de Písac al d'Ollantaytambo. Potser us esteu demanant el per què de "sagrado". Segons ens van explicar, és degut a que pels Inkas era un lloc inaccessible pels humans, on no era possible ubicar-s'hi! Era sagrat, una divinitat. I al respecte existeixen tres teories diferents.
Una d'elles és degut a les inundacions provocades per les fortes plujes que sofreix aquesta zona, l'altra per les possibles allaus de terra de les muntanyes que l'envolten i, finalment, per la creença que la terra de la vall se'ls empassaria! Increïble, però cert. No fou fins a l'arribada dels espanyolets que, a part de destrossar-ho tot i, matar i subordinar als Inkas en nom de Déu, també s'ocupà i s'habità la vall.
Així, nosaltres, juntament amb la Nat i el Matt, després de regatejar (com sempre!) un preu just, vam decidir llogar un cotxe per un dia i poder creuar de banda a banda el Valle Sagrado, gaudint al nostre ritme d'aquest meravellós paisatge. Aquest cop, sense conductors temeraris ni busos asfixiants. Tranquils. Això sí, algun cop sorpresos pels "rompemuelles"de les carreteretes!
Així doncs, ben dematí vam sortir de Cusco de camí a Písaq. Des de dins del cotxe podíem veure petits pobles pintorescs, envoltats de camps verdosos, de blat de moro. Després d'una hora i mitja de cotxe, seguint el riu Urubamba, una mica desorientats però sorpresos per la "tranquilitat" de la carretera, arribem a Písaq.
El poble de Písaq, la part baixa de la vall, és la colonial. Nosaltres, tan sols en passàrem i amb prou feina, doncs els busos turístics aparcats ocupaven gairebé tot el carrer! La nostra idea però era anar al Písaq incaic, a les ruïnes inques que es troben a la part més alta.
Allà, un jove es va oferir per fer-nos de guia. I, de moment, ens atraviríem a dir que ha estat el millor guia que hem tingut. Sí sí!
El jaciment arqueològic és impressionant i està molt ben conservat. La part del poble, les terrasses, els banys, el cementeri, el camí de l'Inka i els diferents controls per arribar a la zona ceremonial i noble -amb els seus temples-, la posada de l'Inka...
Enmig d'un paratge preciós, podíem imaginar-nos fa uns 500 anys, els agricultors treballant la terra a cada una de les terrasses, els nobles i els sacerdots envoltats de riqueses i temples, l'Inka caminant majestuós o assegut a la cadira de la "terrassa" de la seva posada... Tot un poble, tota una cultura amb els seus "ets i uts" que desaparagué amb l'espasa de l'espanyol. "¿Españoles?"... "Mmmm...¡ catalanes!".
Entusiasmats per la visita a Písaq. Interessantíssima. De nou al cotxe, camí a Ollantaytambo. Just arribar, ens trobem amb un poblet, encantador, però molt molt turístic. On ara, tot gira envoltant el turista.
El jaciment arquitectònic d'Ollantaytambo és també de veure! S'ha de dir però, que una vegada haver visitat Písaq, no t'aporta massa més de nou. Sí que és espectacular allà, la dimensió que ténen algunes de les peces de roca. Com es possible que tals pedres poguessin transportar-se fins al cim i treballar-se amb tal perfecció? Increïble. La visita fou més ràpida aquí, doncs una "plaga" de turistes van invadir la zona en qüestió de minuts i ens vam veure quasi obligats a partir!!
El jaciment arquitectònic d'Ollantaytambo és també de veure! S'ha de dir però, que una vegada haver visitat Písaq, no t'aporta massa més de nou. Sí que és espectacular allà, la dimensió que ténen algunes de les peces de roca. Com es possible que tals pedres poguessin transportar-se fins al cim i treballar-se amb tal perfecció? Increïble. La visita fou més ràpida aquí, doncs una "plaga" de turistes van invadir la zona en qüestió de minuts i ens vam veure quasi obligats a partir!!
De Písaq a Moray. Passant poblets, i mig perduts - tot sigui dit-, per fi arribam a Moray, famós per les seves terrasses circulars en forma d'amfiteatre enfonsat. Sembla ser que Moray constituïa un centre d'investigació agrícola inca, dedicat a l'experimentació de cultius, segons els diferents nivells altitudinals en que es trobaven les terrasses, podent simular diferents microclimes i per tant, podent cultivar centenars d'espècies vegetals. La visita és ràpida, però és realment molt interessant! Val la pena, arribar-hi.
Hora de tornar cap a Cusco. Veure la posta de sol des de dins d'un cotxe, mentre passes per paratges enciadors i poblets com Chinchero... té el seu encant. Realment, el viatge de tornada fou molt agradable. Ja quan es va fer fosc, això sí, i els cotxes, taxis, busos i demés tornaven cap a la ciutat, el risc de la carretera augmentà molt considerablement! Estan tots ben bojos conduint! Ens reafirmem.
Sí que és veritat que ens quedem amb les ganes de visitar la resta de poblets i de jaciments del Valle Sagrado, però tal pla necessitaria uns tres dies de viatge, mínim, quedant a dormir pel camí... i no és possible, doncs el Machupichu ens espera! I no volem deixar passar massa més dies a Cusco. Hem visitat la ciutat, alguns museus i el Valle Sagrado en cotxe... En tornar ja visitaríem la resta de Cusco i els seus voltants! Queda pendent.
Trekking Salkantay, camí al Machu Picchu (23-27 de Novembre)
Passejant per carrerons i carreronets de Cusco trobes, a cada passa!, una agència de tours per a tots els gusts. És espectacular la quantitat d'ofertes que et pots trobar, però més espectacular és encara quan demanes el preu dels "trekkings"!!
Per fer el trekking pel Salkantay (com nosaltres!), que és el camí alternatiu al Camí de l'Inka, el preu pot oscil·lar d'entre 135 dòlars a 425 dòlars!Fàcil! Com pot ser que la diferència sigui tan tan taaaaaan gran? No té ni cap ni peus. Però més interessant es torna la qüestió quan te n'adones que l'oferta pot tenir a veure amb la nacionalitat que demanda!! Increïble.
En fi, nosaltres trobàrem un preu molt raonable i això va suposar "l'endavant!" per partir cap al Salkantay i el Machupichu! Cinc dies i quatre nits per arribar-hi.
A les 4.30 h. en dansa! Ens trobem drets, palplantats, a la porta de l'hostal, esperant... un bus. En principi. Comencem el dia emperò amb la puntualitat peruana. Són les 5.30 h. passades quan apareix el guia. En Wilson. I ens porta al bus que es troba a la Plaza Regocijo.
Dins el bus, ens podem adonar que el grup és ben variat, gent de nacionalitats ben diverses. Companys de Fransa, d'Itàlia, de Canadà, d'Estats Units, Suïssa i d'Israel. Pot ser interessant el viatge!
El pla és el següent. Viatjaríem unes quatre hores en bus fins arribar a Mollepata, on esmorzaríem i agafaríem forces per a iniciar la primera caminada fins al campament de Soraypampa. El segon dia seria el més dur, passaríem pel nevat del Salkantay i arribaríem al punt més alt de tot el trekking, a 4600 m. d'altura, fins arribar al campament de Colpapampa. El tercer dia caminaríem per un paratge ben diferent al de fins aleshores (verdor abundant, cascades, fruites exòtiques, bromèlies i orquídees, etc.), passant per Sahuayaco i anant en bus fins a Santa Teresa. El quart dia passaríem per la central hidroelèctrica i seguiríem la via del tren, camina qui caminaràs, fins arribar a Aguas Calientes. A l'endemà, el cinquè dia, seria la pujada al Machu Picchu i la seva visita!
Aíxí doncs, perquè us faceu una idea d'un dia del trekking... ens aixecàvem ben dematí. Entre les 5.30 h. i les 6.30 h., depenent del dia que ens esperava! Sorpresa la nostra quan ens venguéren a despertar amb una tassa de mate de coca! La veritat és que el despertar es fa més agradable (més encara si la nit ha estat freda!).
Després, recollíem la maleta i el sac i, esmorzàvem. Un esmorzar bastant complet, doncs no ens vam quedar mai amb gana!! Pa, confitura, mantequilla, cafè o tè, llet d'avena o ponche de faves o xocolata calenta, etc. Molt bé! Fins i tot ens donaven un petit snack per mig matí!
Després de l'esmorzar tocava caminar d'entre quatre a sis hores, depenent del dia. Paràvem per a dinar. Un dinar... millor de l'esperat, la veritat. Això sí, de l'arròs no ens vam salvar cap dia! Ni migdia ni vespre. Arròs cada dia a voler! Després del dinar, a caminar de 3 a 4 hores.
Arribem al campament i ens ho trobem tot muntat. No ens podem queixar. Tan sols fa falta escollir la tenda i el matalasset. I just arribar ja tenim un petit berenar, per treure la gana. Genial. Quasi sense aixecar-nos de la taula, el sopar! I després, sobretaula amb es més avinguts del grup!!! Que curiosament som tots, llevat dels d'Israel. Un grup ben "especial" (per ser suaus amb l'expressió!). Tres anys de "mili" no poden ser bons per cap cervell del món.
Fets pols, perquè la veritat és que el cosset rebia, ens ficàvem dins al sac tapats fins les orelles i a dormir!!! Gorros, forros, capes i capes de mitjons, pantalons, etc. tot s'hi valia per no passar fred!! semblàvem unes cebes!!
La veritat és que vam acabar molt contents del viatget, vam fer molt bons amics i vam passar molts bons moments. Si ens hem de quedar amb algun dia... els dos ens quedem amb el segon!!! Veritat que és el més dur però encara és el principi i estem frescs i, el paisatge és impressionant, genial! L'esforç es veu recompensat cent vegades, sens dubte!!
Un dia per no obidar mai però, el dia del Machu Picchu. L'últim. El fi del viatge. El premi!
Se'ns fa molt difícil explicar en paraules el Machu Picchu.
Se'ns fa molt difícil explicar en paraules el Machu Picchu.
És una de les set meravelles del món i amb això ja està dit gaire bé.
Si voleu saber què se sent... agafeu la maleta i cap al Perú!!
Ara, tornem a ser de nou al Cusco. Aprofitant per acabar de conèixer els racons de la ciutat, fer alguna cervesa amb els amics del trek que queden per la ciutat i, preparant la ruta per a seguir el viatge.
Proper destí: Puno. El llac Titicaca ens espera!
Una estimada a tots!!
PD: Tenim totes les fotos penjades a l'àlbum!!
Un cop a l'entrada de la reserva coneixem els nostres mitjans de transport per visitar la reserva... canoes de fusta tallades en troncs d'arbres selvàtics dels quals no recordem el nom. Per impulsar-les, és clar, rems de fusta tallats a mà pels propis guies. El nostre, el Marcial Góngora, un carck. El "McGiver" de la selva!!! quin paio!!! tenia solucions per tot.
Els dies dins la reserva funiconaven més o menys igual. Als matins, després d'esmorzar d'arròs blanc, ou fregit i peix, com no! navegàvem unes quantes hores observant plantes i animals i conversant amb el Marcial. Parlava poc però se l'havia d'escoltar. No deia cap paraula sense sentit. I gràcies a ell vam aprendre quines plantes eren medicinals, per què les utilitzaven, com les preparaven, etc. També intercanviàvem opinions de temes com la religió, la feina, la familia, els estudis, la vida al seu poble i a Europa, problemes i trivialitats que anaven sortint.
