Sigui com sigui, tenim moltes coses a explicar, doncs ja hem deixat Bolívia enrere i hem estat a Salta i Puerto Iguazú, visitant les espectaculars catarates d'Iguazú, des de la part Argentina!
Ara, de fet, estem passant el dia de Nadal més estrany de les nostres vides... però que no deixa de ser molt especial... a Rio de Janeiro, Brasil.
Com veis... tenim un gran recorregut per a fer encara, per explicar! Si us sembla, en aquesta actualització us posarem al dia de la nostra estada a Bolívia. Ràpida però que sens dubte, deixà petjada.
Ens queda pendent contar-vos el nostre pas per Argentina i Brasil... Intentarem posar-vos al dia el més aviat possible!
Sort que no érem americans... perquè per entrar a Bolívia els hi demanen 135 dòlars en efectiu!! uau!! molta pasta!!
Després, un cop ja a terra boliviana, en bus uns minuts fins a Copacabana. Una petita ciutat molt bonica, a la vora del llac, però molt turística.
Preus desorbitats i abusius. Però bé. Segueix sent un lloc molt bonic.
La llàstima d'aquests dies va ser que la pobra Maria va estar fotuda, fotuda, fotuda. Febre, vòmits i tot el necessari per no poder moure's del llit en un parell de dies.
Però vam buscar un hotelet amb bones vistes al llac, lavabos nets, i llençols nets i llestos. El parell de dies es van fer menys pesats de passar. Ah! i tele! i així vam poder mirar tota la porqueria de progames que des dels EEUU emeten a través de la Fox, MTV, etc.
Mira que arriben a ser dolents els realitis americans!!
I, realment, Copacabana és maco, sí. Però, a banda del llac, no té massa cosa més.
Tenen un turonet molt curiós a la vora del llac.
Doncs, mentre hi puges, hi veus totes les estacions del via crucis... creus palplantades amb gravats i dibuixos representat-ho. A mitja pujada, un cristo allí plantat.
I, a l'arribada al cim... l'apoteosi... com a set o vuit creus i un sant amb espelmes i devots agenollats resant-li. Què li deuen demanar?
Sembla, realment, la muntanya del calvari on van crucificar a Jesús... però a la forma andina.
No acabem d'entendre, ho repetim cada dia, com poden seguir creient en la creu i en el papa de Roma després de totes les putades que el cristians, a través dels segles, els hi han fet.
És increïble. Però real.
I poc més de Copacabana. Amb la Maria mig recuperada, decidim anar cap a la capital: la Paz.
La Paz
L'entrada a La Paz és espectacular.
Quina contradicció veure la ciutat immensa, bulliciosa, poderosa que torna petita, calmada i vulnerable als peus del volcà!! que gran que és la naturalesa!!
Llàstima que els dies que vam passar per allà no trobéssim el cel serè... cada dia hi havia núvols!! però de totes maneres vam poder gaudir del caos de la ciutat que ens va captivar. Perquè veure i experimentar el ritme frenètic, però còmode, que impera a la ciutat al dia a dia.
Més encara en dates prenadalenques. Doncs els carrers eren plens de parades i paradetes on s'hi venia de tot i més. Però amb algun toc distintiu que d'altres ciutats que hem visitat no tenien.
Diuen que Tiwanaku és el recinte arqueològic més important de Bolívia i de l'Amèrica del Sud... per això no ens ho vam voler perdre i vam visitar-ho.
Aquesta ciutat, va ser possiblement la capital d'una civilització que sorgí en una vall, al sud-est del llac Titicaca, la qual perdurà més de 1500 anys. Moltes són les teories que s'expliquen de la seva desaparició (terratrèmols, sequia, invasió d'altres cultures...). Si més no han deixat un llegat arquitectònic impressionant.
Val a dir però que les restes recuperades són poques (diuen que encara n'hi ha moltes soterrades!) i la major part d'aquestes estan reconstruides - cosa que és interesant per fer-te la idea de com era en el seu moment, però que li resta encant-.
Val la pena veure-ho, però una vegada s'ha visitat Machu Picchu, la capacitat d'impressió minva.
Machu Picchu és Machu Picchu... Pèls de punta i sense paraules.
Abans de partir cap a Potosí, en Matt i jo (Lluís), vam decidir baixar en bicicleta per la famosa "carretera de la muerte". I, la veritat, és que el nom li va com anell al dit!! perillosa i espectacular... i amb l'adrenalina a flor de pell durant tot el recorregut!!
És curiós quan et diuen: "vés esa vuelta, se llama la vuelta de la italiana. Ésa otra, la vuelta del francés. Ésa de allí, la de la israelí..." i, així, com a set o vuit curves on s'hi han matat diferents persones d'arreu del món. Impressionant.
I molt tranquilitzador saber-ho quan encara faltaven un parell d'hores per arribar!!
Europa sencera té una deuta amb aquesta petita ciutat. Que, recordem, va arribar a ser la més rica del món fa uns segles.
Ara, però, la realitat és ben diferent. Trista, dura i injusta.
La mineria i tot el que deriva de ella és la principal font d'ingressos de la major part de la població. La vida va en funció de l'oferta i la demanda de minerals i dels preus que s'hi deriven. I això, en el fons, esclavitza.
Poder entrar en una mina com a turista és una activitat interessant i dura.
Extrany tot plegat. Però molt interessant.
A l'endemà, abans de marxar cap a Uyuni, visita a la casa de la moneda de Potosí. Allà on fabricaven les monedes que després correrien per tot l'imperi espanyol i tot el món.
Què rics que eren!!
Ah, una curiositat... sabieu que les monedes bolivianes es fabriquen a Espanya actualment? ah, i els bitllets a França? a nosaltres ens semblava que a segle vint-i-un això no passaria... però sí!!
Un apunt. Important!
A l'hostal de Potosí coneguérem a la Natalia i el Germán, una parella de Montevideo molt agradable! Vam fer amistat i ens tornaríem a veure a Uyuni -encara que per poc temps-. Així i tot... ara ens estan esperant per La Nit de Cap d'Any a Montevideo per fer les campanades a una caseta de platja! La veritat és que ens fa molta il.lusió passar la nit amb ells... Molt bona gent!! Tenim ganes de veure'ls de nou...
En fi. Seguim.
Cap al bus a Uyuni... un dels pitjors viatges de la nostra vida... música altíssima, carretera de terra plena de sotrecs, pudors mils a dins el bus, i un viatge que semblava no acabar mai!! però no seria el pitjor viatge... més endavant us explicarem!
Uyuni
En Lluís, palplantat davant de la porta, que no sabia si era realitat o somni, i jo (Maria) que ni me vaig bategar del llit (ni vaig obrir els ulls, mira què us dic!). Així de clar. Què estam locos o què? Al final, en Lluís li digué que passaríem per l'agència -cosa que no passaria, mai!-. Au! Bona nit!
Una vegada més descansats i panxa plena, amb el cap clar, vàrem anar a buscar una agència amb la qual poguéssim realitzar un tour de quatre dies pels llocs de la zona que més ens interessaven i sobretot podent quedar-nos més temps al Salar de Uyuni, de 12.ooo Km²... el major desert de sal del món! (perquè us aneu fent una idea!). Tot amb condicions de "seguretat mínimes" (important!) i a preu assequible, cercàvem.
No vam estar gaire a trobar una agència que ens oferia just el que volíem! Genial! Ho enllestírem tot i l'endemà, cap al Salar d'Uyuni falta gent.
La veritat és que ens moríem de ganes.
L'endemà ens fiquem en el 4x4 i comencem la ruta! El guia (per dir-ho d'alguna manera... de guia, poc)-conductor-cuiner seria el Sebastián. Un home del poble d'Uyuni. Pare de família, tímid, humil i bona persona. De poques paraules, però molt bona companyia i amb recursos per a tot!
La primera parada no fou massa interessant... "el cementeri de trens", en diuen. El nom ho diu tot. Trist. Ens demanam com han pogut deixar morir tants trens. Han deixat morir l'estació i el poble, el de Julaca.
Però aviat començàrem a flipar. Uff! Espectacular. Immens. Increible. Entrem al Salar d'Uyuni ja, on perds el noció de l'espai (del temps, fins i tot!). Tot blanc i pla... fins a l'horitzó. Veiem molta gent que s'entretén amb el joc de perspectives... A veure?! És curiós!
Visitam la "Isla del Pescado". Just per poder-hi entrar, cal pagar 15 bolivians... I d'illes com aquesta n'hi ha més arreu del Salar (peró sense "ticket" d'entrada), el que passa és que segons el guia... els cactus d'aquesta illa en particular tenien més de mil anys. Realment impressionant.
Pujàrem al cim. Espectacular. Doncs estàvem sols i poguérem observar com s'estenia als nostres peus un mar blanc... La sensació que vam tenir és indescriptible. Però molta tranquil.litat.
Ara ha començat l'època de pluges i, en algunes zones, podíem trobar-hi una espècie de petits llacs de poca profunditat, que tenien el seu encant entremig del Salar. Com un mirall, podíem veure'ns reflectits. Terra i cel s'uneixen.
Caminar per dins l'aigua, sobre la sal, podia provocar-te agradables sensacions a la planta del peu... No podem dir el mateix dels llocs on la sal era dura com la pedra. La sensació no era la mateixa! Res, un joc de sensacions enmig del paradís.
Coincidim els dos en que el millor dia del tour fou el primer. La medalla d'or se l'enduu el Salar d'Uyuni!
El primer dia, a més a més, vam poder defugir de la manada de cotxes i quedar-nos a dormir a la vora del Salar... sols.
L'endemà dematí pugem direcció el volcà Tunupa. La pujada fou dura per varis motius... dos dels quals: el sol que pegava fort i elegir el camí equivocat (el de les "cabres"). No vam ni passar pel primer mirador... vam anar directe amunt!
Però vam tenir millor "mirador', sense cercar-ho. Creieu-nos si us deim que val molt la pena... Allà dalt, el Salar és als teus peus.
És impossible plasmar-ho amb fotografies. Impossible doncs no reflecteix ni molt menys la realitat. La immensitat del Salar és impactant.
Al cim només podem obrir els ulls i gaudir del panorama. Sense paraules.
Al volcà és impossible arribar-hi, doncs fins avui dia ningú hi ha arribat -ens van dir-. És molt escarpat. Però ens hi apropam tot el que podem...
Les vistes són impressionants.
La baixada, millor que la pujada! Per esforç i vistes, fins i tot. Una alegria per la vista! De cara al mar blanc tota l'estona...
La resta de dies del tour viatjem per un paisatge àrid i, de tan en tan, ens param per observar les llacunes de colors... com la llacuna blanca, la verda o la colorada (l'última i en principi, la més espectacular).
El problema és que cal que el dia també acompanyi (llum, vent...) per poder veure el color que dóna nom a cada llacuna!! Ah... punyetes!
I per altra banda, amb els anys l'aigua va minvant i de cada vegada les llacunes guarden menys aigua... les vistes són doncs, menys espectacular que anys enrere.
De fet, el Sebastián ens explicà que de petit ell no volia ni veure la llacuna colorada doncs era tan gran, amb tanta aigua i tan vermella... que li feia por.
Nosaltres no la vam veure ni tan plena ni tan vermella. Ja no és el mateix.
Així, el recorregut és llarg i àrid però a la vegada entretingut, divers. Molt divers!
Te'n fas creus de la genialitat de la mare naturalesa!! la famosa Pachamama que diuen per aquí!!
Salars, deserts, volcans, llacunes, guèisers (La terra, com una olla d'aigua bullint, des d'on el vapor surt per una espècie de ximenea natural!), trossos de roca erosionats palplantats enmig del no res, coral fossilitzat, coves (mai no vistes!), etc.
Finalitzada la ruta. Arribem a Uyuni molt cansats (i bruts!) però molt contents, sí.
Això sí només ens quedava un sopar per acomiadar-nos del Mat i na Natt... els companys de viatge durant dos mesos! Se'ns faria estrany esmorzar sense ells, l'endemà.
Ens acomiadem però amb un "fins aviat!" doncs hem promès visitar-los al Juliol a França, quan tornem a caseta per terres europees... Hem fet uns amics de per vida. Gràcies Mat i Natt pel viatge plegats!
I res... espera que t'espera fins les 2,30 h. de la nit (o sigui... 3.00h. -seguint amb la puntualitat sudamericana!-) per agafar el tren cap a la frontera amb Argentina: Villazón. Poble fronterer amb La Quiaca.
Una Odissea.
Una Odissea, senyores i senyors. Calor a matar, pudor insuportable i apretats a la justa mesura per poder respirar (justets, justets!!) Més o manco com estar tancats dins un armari d'un metre quatrat ple amb sa roba bruta de tota la setmana dins! I això només durant 11 hores que dura el viatge.
El pitjor de les nostres vides.
A la frontera, la coa és llarga... Haurem de partir més tard cap a Salta.
Ja fa dos mesos i mig que voltam pels Andes i tenim ganes de baixar d'altura, canviar de paisatge i d'ambient. Això sí... sortim del país encantats de les seves meravelles i amb l'esperança al cor. Ens han captivat!
Però Argentina ens espera... Iguazú també; i Rio de Janeiro i les platjes de Brasil...
A la pròxima actualització, més...
El viatge continua!!
Una estimada a tots!!!
i... MOLTS D'ANYS I BONES FESTES!!!
ah! tenim un nou àlbum de fotos al blog!
i, sinó, a www.picasaweb.google.com/calamarieta2
3 comentaris:
Hola!
Molts d'anys i bona entrada al 2009
Començavem a estar enderrer de podel llegir la vostra crònica. Com sempre no ens ha decebut, interessant i fascinant.
Les fotos, una passada, el desert de sal, immens.
Una aferrada p'es coll ben forta a tots dos.
Toni i Maria
hola LOS ESPANOLES, como va el rey ? cuidado !! parece que Napoleon se prepara a attacar de nuevo durante vuestro ausencia...Esperamos que todo va a pasar bien por este fin de ano para vosotros, mucho sol y fiesta du feu de dieu !!!
Hola parella,
Ja he pogut gaudir de la vostre cronica de viatge, ès com cadasquna de les anteriors, molt interessant!!! i les fotos no cal dir-ho, precioses.
Bè suposo que ara debeu estar a l'Uruguay? doncs desde el dia 24 que vem tenir el plaer de poguer parlar amb vosaltres, no hem sapigut res mès, nosaltres estem passan el cap d'any a Talló, i esquiarem si podem amb la quantitat de neu que hi ha.
Bè parella si no parlem avans, us desitjo que paseu un final d'any amb molta alegría i una entrada d'any plena d'il.lusions i molts projectes, fins aviat.
Molts petons i abraçades per tots dos, us estimo.
Bassi
Publica un comentari a l'entrada